Barcelona, un lloc qualsevol
Mentre el debat al voltant del procés independentista segueix rugint amb molta intensitat i pocs avenços, els ciutadans faríem bé de pensar en altres temes que també tenen una gran importància. Faríem bé, per exemple, de pensar en l’Ajuntament de Barcelona. Recordem que als anys 80, 90 i principis dels 2000 l’Ajuntament de Barcelona havia estat una de les institucions que millor havien funcionat a Europa. Pasqual Maragall i Joan Clos van liderar un Ajuntament de finances sanejades que va demostrar la seva capacitat transformadora obrint la ciutat al mar; fent carrers per a vianants en contra de l’opinió pública; modernitzant els mercats quan el món apostava pels centres comercials; construint rondes de qualitat i donant-ho tot a conèixer al món via uns Jocs Olímpics brillants. De fet, si un visita Gènova o Marsella i veu el seu urbanisme mal resolt, els centres decaiguts i les seves elits desaparegudes, un pot imaginar-se com podria haver acabat sent Barcelona sense aquell Ajuntament transformador.
Els anys posteriors van ser més mediocres. L’alcalde Hereu va administrar l’alcaldia amb correcció però sense arribar a fer d’alcalde. En Xavier Trias meritòriament no va tocar l’estructura gerencial de la ciutat. Amb aquests alcaldes la ciutat no va avançar però tampoc retrocedir.
Aquesta grisor més l’agudíssima crisi econòmica van aplanar el camí per a la candidatura d’Ada Colau. L’alcaldessa i el seu equip van guanyar les eleccions audaçment, amb una llarga llista de promeses que incloïen tallar el trànsit rodat a la Diagonal, nacionalitzar l’aigua, crear superilles i reduir els desnonaments.
Tres anys després, però, la política turística vol dir vetar nous hotels, afavorint els existents. Els plans de mobilitat consisteixen a estar a favor del taxi i en contra de Cabify i Uber. L’espai públic és regit per la màxima d’evitar enfrontaments amb les forces vives del carrer, ja siguin okupes, manters o turistes de borratxera, oblidant els ciutadans i botiguers. L’alcaldessa i el seu equip tenen opinió sobre l’indult per a la Juana Rivas, la llei d’avortament a l’Argentina i els sindicat de prostitutes però no sobre la Barceloneta, el Raval o l’urbanisme. El passat 30 d’agost, The Guardian va dictar una duríssima i insultant sentència contra la Barcelona d’avui: la ciutat “està en procés de ser un lloc qualsevol”.
Mentre els problemes clàssics s’apilen a la safata de tasques pendents recordem que la revolució digital està transformant els usos de la ciutat tant o més que l’aparició del cotxe: està canviant la nostra forma de llogar, comprar, viatjar, conduir, aparcar, compartir i opinar. I alhora estan pendents o s’han agreujat els problemes que Colau volia solucionar, des del turisme fins a l’accés a l’habitatge. És sota aquest enfocament que s’haurien d’analitzar les crides a llistes unitàries de l’independentisme. Benvingudes siguin si minimitzen l’excessiva fragmentació del consistori i són liderades per persones capaces amb un projecte per a la ciutat. Hauríem d’evitar, però, les candidatures que pretenen ser l’ariet del procés, perquè serien en detriment de la nostra estimada Barcelona. En aquesta línia un no pot ser optimista amb una de les possibles candidatures liderades per Jordi Graupera o Ferran Mascarell perquè són plataformes per la independència i defugen la discussió del model de ciutat.
Respecte a altres potencials candidats a l’alcaldia, bienvenue sigui le monsieur expremier ministre Manuel Valls, amb la seva vocació europeista i la seva formidable experiència. Entre altres coses perquè aixecaria el baix nivell polític del Consistori. No se li coneixen idees sobre Barcelona, però si la seva previsible candidatura se centra en Barcelona, seria una notícia positiva. Ans al contrari, si ha de ser una candidatura de Ciutadans per frenar l’independentisme i per atacar amb virulència el catalanisme, seria una mala notícia per a la ciutat i el catalanisme.
Al PSC se l’hauria de sotmetre a la mateixa examinació. Haurem de veure si el seu objectiu és administrar poder o si per contra estan disposats a recuperar la ciutat. Fixem-nos doncs en quin equip presenta i en si les seves propostes són clares o si són només un conjunt d’idees benintencionades i generalistes.
Quan abordava més d’una qüestió, el president Bill Clinton deia que “els Estats Units poden caminar i mastegar xiclet alhora”. Els barcelonins hauríem de poder fer el mateix, alhora discutir apassionadament sobre el procés i pensar en la ciutat.
Recordem que el declivi de Barcelona serà el de Catalunya i que l’èxit de Barcelona serà l’èxit de Catalunya i Espanya. Decretem doncs una treva olímpica per les municipals i escollim un equip que revitalitzi la nostra estimada Barcelona. Mentre continuï la degradació que ha començat aquest mandat Colau, el nostre risc és ser un lloc qualsevol, amb un passat gloriós i amb més nostàlgia que futur.