El fotògraf hippy que sap com s’ha de viure de l’art
Si hi ha una tendència que s’ha repetit a totes les passarel·les masculines és la tornada al blanc impol·lut. Blanc de dia i de nit. Per a l’estiu, però també i sobretot per a aquesta tardor. Fins i tot per a l’hivern. Aquest blanc que ara marcarà la diferència i a què s’atreveixen molt pocs (cal saber-lo portar) és el refugi estilístic i creatiu habitual de Toni Riera. Sí, el fotògraf de l’Eivissa més autènticament hippy i, amb tota probabilitat, el millor ambaixador d’aquest to i de l’estil de vida que implica.
A Riera, que als 68 anys sembla molt més jove (deu ser pel blanc?) i continua impressionat amb això de “poder viure de l’art”, va inaugurar fa dos dies el festival InCadaqués amb un escollit repertori de les seves obres. En blanc i negre, la majoria, ocupen les parets de l’ermita de Sant Baldiri en una de les accions d’aquesta mostra d’art fotogràfica que des de dijous i fins al 30 de setembre ha convertit el petit poble de l’Empordà en una enorme galeria de portes obertes a tothom. Aquí Riera, que és el pare de l’actriu Marieta Orozco (la del G a per Barrio, de Fernando León) comparteix protagonisme amb Joana Biernés (qu com ell va conèixer, i molt, Dalí) i Maripol (la reina novaiorquesa de la Polaroid).
Tot passa mentre la seva obra s’exposa en una galeria belga i també a Pop, l’exposició comissionada per Antoni Álva ez de Arana que aplega en es sales d’Eivissa 46 obre diversos artistes emmarcats en el moviment pop art nció, perquè a la mostra d’ viss hi ha des de Richard Hami on, Robert Indiana, Kawashima i Herb Ritts fins als espanyols uardo Úrculo, Rafael Armengol l Güell i Josep Niebla, a mé de col·laboracions entre Sa or i Óscar Tusquets o l’Equipo ónica (de Manolo Vald , f Solbes i Antonio Toledo) , esclar, Andy Warhol.
Toni Riera està entusiasmat a tant de moviment i sobretot que sigui justament al costat de l’obra del màxim exponent del pop art (Warhol) on hi ha penjada una de les seves fotografies més estimades, la d’un dels seus típics sopars (també de blanc i emulant el Sant Sopar dels apòstols) que Riera reedita any rere any, grup rere grup.
Des que el 1972 va descobrir a Amsterdam (i els porros i els hippies, afegeix) la manera com volia viure, les fotos de Riera s’han convertit en l’escenari on tothom vol ser. Passa amb els seus sopars, i amb la recurrent instantània de la façana del Montesol que dècada rere dècada va ensenyant l’evolució de l’hotel eivissenc: hi ha baralles per formar part del repartiment. Tothom es vesteix i es maquilla segons les ordres (també hi ha sopars de Halloween i versallescos) del mestre i encreuen els dits perquè no els descartin a última hora.
Així és com Toni Riera s’ha guanyat una fama cada cop més internacional. Any rere any, disparament rere disparament. El primer, que va acabar pu icat en un dia i lleida , recorda, va s el del sacr i d’una vaca; després a otog fiar el presiden olfo Suárez, i durant molts anys Bo arley J mi. El que més l’ ha omplert, r ò, és ast hi p pis m’ Eivissa
ha tingut p mi extra. La eva to més conegu a, d’un pare i una fill en realitat a fa te a r Ricar o Urgell va r d’ mat ge de lasco e ca Pa ) és escu tura men e que el , amb les s e tos i estil, fa cada .
Margarita Puig
Toni Riera defensa, de blanc, l’estil dels primers hippies que van transformar Eivissa per sempre