De pares televisius a fills televisius
Els programes com Sálvame (Telecinco), voraços hereus d’una sòlida tradició de televisió visceral, saben que tard o d’hora Isabel Pantoja no podrà reprimir l’impuls de telefonar i, en directe, desfogar-se i regalar minuts confessionals que, si s’haguessin de facturar a preu de mercat, ningú no podria pagar. Ara, després de l’enèsima baralla amb la seva filla Chabelita, Pantoja ha tornat a trucar per fer teràpia de proximitat i, en una frase, resumir la substància del seu dolor: “M’estimo més que la meva filla participi en un reality que no pas que sigui al carrer. Així com a mínim sé on és”. Ah, el patiment dels pares que ja no poden controlar les pulsions noctàmbules dels seus fills! És una matèria susceptible d’inspirar grans disquisicions sociològiques que, trinxades pel canibalisme de Sálvame, tenen molta més proteïna dramàtica. En realitat, Pantoja ens està recordant que hi ha coses pitjors que els realities de Telecinco i, d’alguna manera, actualitza aquella dita: “No li diguis a la meva mare que soc periodista. Ella creu que toco el piano en un bordell”.
SER (O NO SER) PERIODISTA. I parlant de periodisme i de bordells: excepcionals dos primers capítols de la sèrie britànica Press, que planteja un conflicte entre dos diaris potents de Londres. El primer diari és sensacionalista i respon a la categoria d’això que, per simplificar (potser massa i tot), anomenem tabloide. El segon, en canvi, té principis deontològics i molta superioritat moral però viu una crisi que el condemna a l’abisme de les reestructuracions salvatges. Els dilemes morals que planteja la història, fàcilment identificables, són una lliçó de bona televisió i, alhora, de bon periodisme.
SER (O NO SER) CULPABLE. L’estrena de Presunto culpable (Antena 3) es manté en el grup de ficció televisiva espanyola de qualitat però ancorada en un format desesperadament llarg (67 minuts!) i que adapta massa receptes de laboratori. En aquest cas, hi ha elements de Patria (l’acció se situa al País Basc actual), de la britànica Innocent i, sobretot, de la noruega Frikjent. Al primer capítol, el protagonista (interpretat per Miguel Ángel Muñoz) no aconsegueix acumular el carisma que li doni prou credibilitat per liderar una concepció de la intriga que parteix de la idea que qualsevol pot ser el culpable. Amb el metratge convenientment retallat i un esperit menys de macedònia manufacturada podria ser molt més addictiva.
SER (O NO SER) TRIST. El protagonista de Kidding, en canvi, té el problema invers: massa carisma. L’interpreta Jim Carrey, que, dirigit per Michel Gondry, fa de presentador de programes infantils. Viu un moment de depressió imminent que, gairebé en directe, li fa trontollar les conviccions i les certeses familiars i professionals. La tristor que transmet Carrey a cada plànol t’arriba tant que trigues uns segons a recuperar-te. I, igual que Pantoja, Carrey intenta trobar en la confessió televisiva desesperada la solució als seus mals.
Ah, el patiment dels pares que ja no poden controlar els mals hàbits noctàmbuls dels seus fills!