“Moltes coses a Europa recorden els anys trenta”, diu el filòsof A.C. Grayling
El britànic explica com s’utilitzen les noves tecnologies contra la democràcia
Ara que s’ha deixat barba, aquests dies als carrers de Segòvia el filòsof britànic A.C. Grayling (Luanshya, 1949) podria passar per un director escènic, un artista plàstic, un actor veterà o, fins i tot, un guanyador del Pritzker d’arquitectura. S’està veient de tot al cada vegada més eclèctic Hay Festival, que manté el seu eix, evidentment, en els llibres, en els de ficció i en els assajos que ens ajuden a entendre el món.
Grayling és una veu respectada de la intel·lectualitat britànica, autor de més de trenta llibres, entre els quals La era del ingenio (2016), El sentido de las cosas (2015), El poder de las ideas (2009)i Contra todos los dioses (2007), i fins i tot va fundar el 2012 –descontent amb les normes d’admissió d’Oxford i Cambridge– una universitat amb seu a Londres, el New College of the Humanities. Al seu últim llibre –encara no traduït–, La democràcia i les seves crisis (2017), analitza com les xarxes socials i els populismes formen un còctel explosiu que amenaça les democràcies liberals. “Hi ha un principi general: tot el que és possible fer s’acaba fent, fins i tot si és negatiu”, diu.
Estudiós dels sistemes militars, i de l’aplicació en aquests sistemes de la intel·ligència artificial, explica que “la Xina i els EUA són els líders, i ja no només envien drons a matar enemics, sinó que també deixen que els algoritmes decideixin qui es mata. La pregunta és: una intel·ligència artificial pot distingir qui es rendeix o qui, quan es veu atacat, es disposa a llançar una granada? Això només ho podem fer els humans, de moment”.
El risc és que la tecnologia ens podria conduir a un món més totalitari, com mostra el fet que “ha colpejat els sistemes polítics de dues democràcies occidentals, els EUA, amb l’elecció de Trump, i el Regne unit, amb el Brexit. Les grans agències que analitzen el big data tenen informació exacta de tots, saben qui som millor que nosaltres: saben quina és la nostra tendència política, què mengem, quin nivell adquisitiu tenim... L’altre dia un amic de Manhattan d’edat avançada va visitar un hospital... i li va començar a arribar publicitat de crematoris! Google, Yahoo i Facebook, entre d’altres, venen les nostres dades als publicistes. Google acaba d’admetre, aquesta setmana, que ens llegeix els correus (!) per extreure’n paraules clau que dibuixin el nostre perfil. Això, aplicat a la política, suposa que les agències de dades van dir a Trump quina part dels indecisos era més influïble i quin discurs havia d’enviar a cadascun: a qui no li agrada l’emigració, a qui considera que paga molts impostos... Per això és un polític contradictori, perquè emet missatges per a cada sector. No ho fa per estupidesa, al contrari. Si s’hi fixa, no es contradiu en la mateixa frase, grava frases separades per enviar cada fragment a qui el vol escoltar”.
Atès que “la desigualtat ha augmentat enormement als països desenvolupats, ja que la tecnologia expulsa del món laboral centenars de milers de persones”, s’han creat grans bosses de “ressentiment, una percepció molt clara de la injustícia”. I “aquesta gent està disposada a escoltar un missatge que els digui que les elits els han abandonat. El populisme no és l’aixecament de les masses oprimides; és gent apàtica, incapaç d’organitzar-se, però sí de queixar-se. Escolten de Trump, Urban, Le Pen o Erdogan, per exemple, discursos simplificats que assenyalen els suposats culpables: els immigrants, els rics...”. Creu que “cal aprendre les lliçons de la història: hi ha moltes coses que recorden els anys vint i trenta, i ja sabem què va passar aleshores”.
Solucions? “Utilitzar la tecnologia per incloure els desfavorits en el debat social, que creguin que poden canviar les coses. Tampoc no és casual que els sistemes majoritaris, com els EUA i el Regne Unit, on només es concedeixen escons als
“La desigualtat creixent crea grans bosses de ressentiment, gent que vota Trump, Erdogan o Le Pen”
guanyadors de cada circumscripció –i, per tant, els seus parlaments deixen sense veu les minories–, hagin estat els països més afectats, perquè el seu sistema de representació no és democràtic, o ho és molt menys que els països que tenen un sistema proporcional”.
Van passar moltes més coses ahir al Hay: guionistes que impartien un taller de sèries, una òpera còmica de Gilbert i Sullivan i, sobretot, escriptors parlant. Avui s’hi esperen Hanif Kureishi, Ken Follett, Luis Rojas Marcos, el trident britànic d’historiadors (Paul Preston, Antony Beevor, Simon Schama), el pintor Eduardo Arroyo i el director Stephen Frears.