Mor Eduardo Arroyo, referent artístic del segle XX espanyol
El pintor Eduardo Arroyo mor a Madrid als 81 anys
Inconformista, antifranquista, irònic, la seva obra va posar sempre l’accent en la denúncia social. I tot i així, com a pintor, Eduardo Arroyo es va moure dins de la figuració, amb un estil més proper al pop art i amb una narrativa que amagava sota aquesta aparença ingènua una forta radicalitat.
Pintor, escultor, escriptor, la seva obra no deixava indiferent. Amb la mort d’Eduardo Arroyo desapareix un dels grans referents artístics de l’Espanya del segle XX i un nom que va fer bandera des de França de les seves discrepàncies amb el règim franquista.
Les restes d’Eduardo Arroyo, que va morir ahir al seu domicili envoltat del seu cercle íntim, seran traslladades avui des del tanatori de San Isidro a la localitat de Robles de Laciana (Lleó) per rebre sepultura. Durant tot el dia d’ahir personalitats polítiques i culturals van anar al tanatori per expressar la seva admiració i respecte pel pintor madrileny, encapçalats pel ministre de Cultura, José Guirao.
Arroyo havia nascut a Madrid el 26 de febrer del 1937 i amb tan sols 21 anys es va autoexiliar a França, asfixiat per l’ambient gris i avorrit del moment. Havia estudiat Periodisme i s’havia exercitat com a caricaturista, però a París va començar la seva activitat com a pintor. Allà va connectar amb altres artistes i intel·lectuals progressistes i el 1960 ja va exposar al Saló de la Jove Pintura. Els seus començaments no van ser fàcils per diverses raons. La seva opció per la figuració narrativa xocava contra el predomini de l’art abstracte. I, a França, ni les galeries ni els crítics d’art no li ho van posar fàcil. D’altra banda, el seu compromís polític li creava problemes cada vegada que intentava exposar a Espanya. El 1963 presenta a la III Biennal de París la seva obra Los cuatro dictadores, que provoca la protesta del Govern espanyol. Aquesta obra es troba actualment al Reina Sofia i en aquest mateix museu es conserva Vivir y dejar morir o el fin trágico de Marcel Duchamp, considerada una altra de les peces clau del moviment de la figuració narrativa que havia iniciat amb altres artistes com Télémaque, Recalcati, Monory o Rancillac. D’alguna forma la seva trajectòria artística es diferencia entre la seva etapa de l’exili (1958-1976) i la posterior a la seva tornada a Espanya el 1976. La devolució del seu passaport espanyol no va aplanar, però, la seva visió crítica sobre la situació política. I d’alguna forma a partir dels anys vuitanta augmenta la seva càrrega irònica, com es reflecteix en obres del tipus
Carmen Amaya fríe sardinas
en el Waldorf Astoria (1988). També aborda amb un punt de vista crític el paper de personatges de la política internacional.
Tot això no ha impedit que des d’aleshores hagi rebut els màxims guardons com el Premi Nacional d’Artes Plàstiques d’Espanya (1982) i la Medalla d’Or al mèrit en les Belles Arts (2000). També va ser distingit com a Cavaller de les Arts i de les Lletres pel Govern francès. I se li han organitzat importants mostres a la Biblioteca Nacional de Madrid, al Centre d’Art Reina Sofia, a l’IVAM i al Museu de Belles Arts de Bilbao. El 2003 va exposar al Museu Ludwing d’Art Contemporani de Budapest 35 olis de gran format dels seus últims vint-i-cinc anys. Les últimes grans exposicions han estat a París, el 2015, i a Niça, el 2017. I actualment en tenia una a Segò-
PRIMERA ETAPA Amb 21 anys es va exiliar a França, asfixiat per l’ambient gris del franquisme INCONFORMISTA Va tornar a Espanya amb la democràcia, però va mantenir el seu perfil crític i irònic
via, inclosa al programa d’arts plàstiques de l’Hay Festival, amb més de mig centenar d’escultures, obres gràfiques, llibres, fotografies i projeccions de les seves escenografies. Ahir, quan es va conèixer la notícia de la seva mort, van ser nombroses les persones que s’hi van acostar per retre-li homenatge.
No va abandonar mai la seva vocació literària. El 1974 publica Treinta y
cinco años después, denúncia del règim franquista, i el 1986 s’estrena a Munic el seu drama Bantam. El 1989 va publicar a França sota el títol de
Sardines a l’huile la seva autobiografia, que va provocar un fort enrenou per les seves crítiques contra destacats personatges del món polític i cultural. Un any més tard es va editar a Espanya i el 2009 va publicar el seu llibre de memòries titulat Minuta de
un testamento. En els últims anys va ser molt crític amb els esdeveniments polítics a Catalunya i va deixar d’exposar a Barcelona. Una de les seves últimes exposicions va ser a la galeria de Carles Taché. Tot i així va fer col·laboracions esporàdiques com el dibuix de la portada del llibre de Julià Guillamon sobre el boxejador Pedro Roca, per a l’editorial Comanegra. Un projecte que no ha pogut culminar ha estat la il·lustració de l’Ulisses de James Joyce. Havia lliurat ja 300 il·lustracions a l’editorial Galaxia Gutenberg i segons va afirmar ahir l’editor del projecte Joan Tarrida, era una idea en la qual treballava des dels anys noranta, però s’havia hagut d’esperar que l’obra estigués lliure de drets. En aquestes il·lustracions, va declarar ahir Tarrida, hi ha “tot Eduardo Arroyo” amb la seva ironia i la seva tendresa, amb un treball en el qual intenta reflectir la complexitat d’aquesta novel·la. Tarrida acabava de tancar un acord a la Fira de Frankfurt per a l’edició de l’obra en anglès.
D’acord amb el seu tarannà provocador, Arroyo va tenir dues grans passions que va traslladar a la seva obra: la boxa i la tauromàquia. I va destacar també pels seus treballs d’escenografia, entre ells: Off limits, d’Adamov (1969 i 1972); Wozzeck, d’Alan Berg (1971); A la jungla de les
ciutats, de Brecht (1973) o La vida es sueño, de Calderón. Dues de les escenografies més aclamades van ser
Pàl·lida mare, tendra gtermana de Jorge Semprún, presentada al Festival de les Arts de Weimar el 1995, i La
casa dels morts, de Leos Janeck, que va inaugurar al festival de Salzburg.
HOMENATGE Segòvia disposa ara mateix d’una exposició que ahir va ser visitada per un públic nombrós