Rusiñol nu
‘El fugitiu que no se’n va’ aprofundeix en la figura de la icona del modernisme català
Raül Garrigasait desfolkloriza Santiago Rusiñol en el seu assaig El fugitiu que no se’n va. El filòleg solsonès aprofundeix en aquesta obra en la figura de la icona del modernisme català i conclou que la voluntària creació d’un personatge va acabar tapant la dimensió artística de l’autor.
Quan Xavier Albertí i Albert Arribas van proposar a Raül Garrigasait de fer un assaig sobre Santiago Rusiñol, l’escriptor de Solsona va arrufar el nas. La imatge folklòrica de la icona del modernisme català s’hi va interposar i Albertí li va suggerir que, abans de dir que no, es llegís alguna de les seves obres, com ara L’hèroe i La ‘Niña Gorda’.
Garrigasait, que és un filòleg clàssic i un home de seny, va seguir el consell i al cap de quinze dies va respondre amb un sí entusiàstic. Fruit d’aquell encàrrec es publica ara El fugitiu que no se’n va (Edicions de 1984), que diu el seu autor que és un assaig, però que és moltes coses més perquè conté una semblança del personatge en diferents etapes de la seva vida i la crítica literària d’algunes de les seves obres més emblemàtiques. L’obra se centra en el Rusiñol escriptor, pintor i també activista cultural.
Garrigasait reconeix que “hi havia molta teca en Rusiñol: hi havia tots els conflictes moderns, entre l’autor i la societat, entre les diferents classes socials, l’individu i l’Estat...”. L’autor explica que “Rusiñol és un personatge que ens ha arribat folkloritzat; la gent associa Rusiñol amb L’auca del senyor Esteve, amb Ramon Casas i els seus passejos en carro per Catalunya, i aquesta imatge que es va crear ell mateix de vegades ha tapat l’artista modern que era en realitat”. L’assagista declara que aquest recurs és freqüent en la nostra cultura, i posa els exemples de Dalí i de Pla, que “per als seus contemporanis eren uns personatges” més que uns artistes, i amb això “aconseguien una imatge pública en una cultura amb febleses com la nostra”.
Com la primera actitud de Garrigasait demostra, “la folklorització és una arma de doble tall perquè dona una projecció pública al personatge però tapa la dimensió artística real”.
Sitges és el lloc on Rusiñol desplega tot el seu art lluny de la capital: defensa la llibertat de l’art, crea el Cau Ferrat, que és “el temple de l’art modern”, i “contraposa l’escola luminista de Sitges a l’escola d’Olot, per exemple”. Rusiñol “és un personatge fundacional del nostre art, que fuig però que no se n’acaba d’anar”.
Entre la crítica d’algunes de les
La voluntària creació d’un personatge va acabar tapant la dimensió artística de l’autor modernista
obres, Garrigasait parla de L’hèroe, que és un enfrontament basat en la contraposició de l’individu amb l’Estat; i d’Els Jocs Florals de Canprosa, que acaren la poesia que ell considera superior a la que es feia aleshores als Jocs Florals, molt polititzada i que en realitat no era poesia.
A partir dels 40 anys, Garrigasait veu una cesura en la vida de Rusiñol, que entra en la monotonia de la pintura de jardins i que el converteix en l’altra cara de l’artista que havia defensat.