Postveritat i emocions
L’articulista Antoni Puigverd reflexiona sobre la forma en què l’engany forma part indissoluble de les nostres vides. I recorda: “La mentida ha tingut sempre utilitat comercial o política: mira com ho sabia Joseph Goebbels!”.
Les emocions són percebudes, avui, com la vivència suprema; i tothom té l’obsessió de despertar-les. El guionista de sèries, el director de teatre i el publicista han d’emocionar. Però també el mestre, el cuiner, el perfumista i, per descomptat, el polític. És així com l’Oxford English Dictionary defineix el concepte postveritat: “Relatiu a aquelles circumstàncies en les quals apel·lar a les emocions i a les creences personals resulta més influent per a l’opinió pública que els fets objectius”. Si triomfa la postveritat és perquè, amb les noves tecnologies, activar emocions és bufar i fer ampolles. La gran fàbrica d’emocions era el cinema. Però la política d’ara en fabrica de més bones: hipnotitzen.
Es diu que la postveritat és una manera contemporània d’anomenar allò que abans definíem com a mentida. Però no seria prou exacte veure-ho així. La postveritat consisteix a fer circular no una mentida qualsevol, sinó aquella mentida que un determinat grup de persones està esperant sentir. El mateix es pot dir de la mitja veritat. Premsa, ràdio i televisió es degraden en aquest joc: esbomben i repeteixen el cop de puny de l’independentista; i silencien el de l’espanyolista; o viceversa.
La postveritat creix a l’ombra dels nostres prejudicis, de les nostres passions confessades o secretes. Els ciutadans que als Estats Units són coneguts com a white trash (porqueria blanca: els blancs perdedors, envejosos dels serveis socials que reben negres i hispans) són abstencionistes, però van ser despertats a favor de Trump gràcies a les sofisticades tècniques publicitàries que permet el big data. Tan bon punt l’empresa Cambridge Analytica va tenir accés directe a aquest segment de ciutadans, va començar a bombardejar-los amb invencions sobre els mals que els havia causat l’Administració d’Obama. Paral·lelament, i com explicava no fa gaire Jordi Amat, els hackers russos van bombardejar els votants demòcrates amb mentides sobre Hillary Clinton, per tal d’afavorir-ne l’abstenció. Positives o negatives, les emocions, activades per les xarxes socials, guanyen eleccions. Hàbilment manipulades, les emocions estan canviant la política mundial. Bolsonaro, Salvini, Trump. Les flames viscerals incendien el món.
El que està passant a Catalunya també respon al patró emocional (tot i que fomentat de manera amateur; no s’ha pogut recórrer a les pràctiques caríssimes i sofisticades de Cambridge Analytica: tot arribarà). La cristal·lització de dues bombolles antagòniques (independentista i anticatalanista) és el resultat de les emocions excitades per ràdio i televisió, sí, però, sobretot, pels nous instruments populars de comunicació: WhastApp, Twitter, Facebook. A través d’ells han circulat aquells materials polítics falsos que els prejudicis dels receptors anhelaven. Cadascun dels dos grups culturals catalans ha accedit, separadament, a notícies inventades, a informacions esbiaixades, a rumors en forma de notícia, a declaracions incertes, a dossiers pretesament reservats...L’aliment diari d’aquests materials ha exacerbat les emocions i ha determinat l’adscripció política dels uns i dels altres.
És molt fàcil activar emocions populistes en el món actual: només cal instrumentalitzar el big data per tal de fer circular notícies falses, relats capciosos i visions deformadores de la realitat. Burxant de manera directa, constant i precisa els nostres prejudicis, ens han domesticat. Ens fan anar on volen. Ara els votants som com gossos de Pavlov. És sabut que Pavlov va experimentar el reflex condicionat, associant el menjar que donava als gossos amb uns tocs de campana. Finalment, en sentir la campana, els gossos ja salivaven. El condicionament pavlovià respon al model estímul-resposta. Aquesta mena de propaganda política, aquesta manera de mobilitzar és la més eficaç de la història, atès que el missatge ja no s’adreça a tot el públic en general (esperant, com ha fet fins ara la publicitat, que l’atzar enllaci venedor i comprador). Ara el missatge polític o comercial es dirigeix, gràcies a la precisa selecció dels interessats que permet el big data, al client potencialment ideal. El producte ofert farà diana: com una droga.
Sempre la mentida ha tingut utilitat comercial o política: prou que ho sabia Joseph Goebbels! Pels documents militars desclassificats, coneixem la funció estratègica de la mentida durant la Segona Guerra Mundial (per exemple: el desembarcament de Normandia va triomfar gràcies a la informació falsa que els aliats van fer empassar a Hitler). De fet, l’engany polític és tan vell com la cultura. Comença amb la serp del jardí de l’Edèn.
¿Què és el cavall de Troia sinó una mentida colossal posada al servei de la causa dels aqueus? Ulisses (Odisseu) és l’ideòleg del cavall: un parany mortal presentat com un regal dels aqueus als déus troians. Ara el món és ple de regals que amaguen trampes mortals. De tots els herois de la guerra de Troia (Aquil·les, Hèctor i companyia), el campió va ser Ulisses: el mentider.
Burxant de manera directa, constant i precisa els nostres prejudicis, ens han domesticat