Violència sexual sense límits a la Xina
Creixen les denúncies de dones assetjades en el marc de la campanya #Woyeshi
Era l’any 2014 quan Xianzi, aleshores una becària a la televisió nacional xinesa CCTV, es va quedar tota sola amb el famós presentador Zhu Jun al seu camerino després de portar-li una cistella de fruita, moment que ell va aprofitar per grapejar-la i besar-la abans que la jove es pogués escapolir dels seus braços i escapar. Tot i que va informar les autoritats del que va passar, tant la policia com un dels seus mentors universitaris la van dissuadir de continuar endavant amb el cas esgrimint que Zhu exercia “una influència positiva per a la societat”. Ella els va fer cas i va mirar d’oblidar el tema.
Però aquest juliol, mentre el moviment #MeToo anava guanyant tracció a la Xina, Xianzi (pseudònim que fa servir a internet) va topar a les xarxes socials amb el relat d’una coneguda de la infantesa en què denunciava una agressió sexual. Gràcies a aquell testimoni va reviure l’episodi sofert anys abans i es va animar a compartir la història a Wechat. Després que una amiga ho republiqués a Weibo (el Twitter xinès), la història es va fer viral.
El presentador va reaccionar iradament negant les acusacions i va interposar una demanda contra la jove de 25 anys per danys a la seva reputació i a la seva salut mental, i ella va respondre amb una altra demanda. “Vaig decidir que has de fer servir la llei per provar que el que dius va passar de debò”, va assegurar a finals de setembre. Aquest procés, que és en mans d’un tribunal administratiu de Haidan (al nord-oest de Pequín), és un punt d’inflexió per al moviment contra l’assetjament sexual a la Xina, ja que marca el pas de les denúncies virtuals al de la justícia terrenal.
El cas de Xianzi només és una gota a l’oceà de denúncies per assetjament sexual que durant aquest any han sorgit a la Xina en el món acadèmic, els mitjans de comunicació, oenagés, la indústria musical o l’àmbit monàstic. Agafats en conjunt, tots aquests relats dibuixen un quadre en què la violència sexual és omnipresent i té lloc un dia rere l’altre també en oficines, excursions escolars o sopars d’amics contra dones que busquen una educació, una carrera o, simplement, que volen viure les seves vides.
Hi ha una data que marca oficialment l’entrada del #MeToo a la Xina. Va ser l’1 de gener passat, quan Luo Qianqian, una acadèmica xinesa establerta als EUA, va explicar sota l’etiqueta #Woyeshi (jo també, en mandarí) com fa 12 anys el seu supervisor de doctorat a la Universitat Beihang, Chen Xiaowu, la va intentar agredir sexualment (se’n va deslliurar després de suplicar-li que aturés perquè encara era verge). Com a conseqüència de la seva denúncia, el professor va ser acomiadat al cap de pocs dies. Aquest va ser el primer d’una sèrie de triomfs que han donat ales al moviment al gegant asiàtic.
Aquests èxits, però, no sorgeixen del no-res. La Xina disposa d’un moviment feminista nacional de llarg recorregut que ha viscut el seu auge particular els últims cinc anys. Un d’aquests moments clau va ser el 2015, quan cinc activistes feministes van ser arrestades per haver preparat una campanya de repartiment d’adhesius contra l’assetjament sexual al transport públic, cosa que va provocar una campanya mediàtica internacional que exigia la seva posada en llibertat.
L’excarceració un mes més tard va suposar tot un impuls per al moviment feminista entre les dones del país, especialment entre les estudiants i treballadores de les grans ciutats. “Gradualment estem canviant la consciència de la gent. Ara hem arribat a un punt crític en què més persones s’uneixen i reaccionen davant aquests temes”, va assegurar fa poc Zheng Churan, una d’aquelles cinc detingudes.
En l’àmbit oficial, la resposta de les autoritats davant el #MeToo no sempre ha estat la mateixa. Si en un primer moment van donar espai al moviment i les seves reivindicacions –el Ministeri d’Educació va arribar a prometre “tolerància zero” per a les conductes masclistes–, aviat van començar a delimitar aquesta tolerància, establir límits, censurar les denúncies i comentaris i, fins i tot, pressionar algunes denunciants perquè mantinguessin la boca tancada.
“El Govern reconeix que hi ha un problema, però desconfia dels moviments procedents d’Occident i està alerta contra tot el que pugui encoratjar un moviment social a gran escala. Per a ells la lluita contra l’assetjament sexual és menys important que el creixement econòmic o l’estabilitat social”, va afirmar Li Maizi, una altra d’aquelles feministes arrestades el 2015.
No hi ha cap dubte que queda molta feina per fer, en un país que continua prioritzant l’home per sobre de la dona. D’ençà que el Partit Comunista xinès va guanyar la guerra civil el 1949, ni una sola dona no ha ocupat un seient al Comitè Permanent del Politburó, centre neuràlgic del poder xinès. Al mercat laboral, diferents estudis parlen de fins a un 70% de dones assetjades als llocs de treball, i a casa, una de cada quatre pateix violència domèstica; la primera llei contra la violència de gènere, aprovada el 2016, no li ha pogut posar límit. Tot i això, “les dones estan començant a sortir i descobrir el dolor del passat i a lluitar pels seus drets”, va resumir la periodista Zhong Ying al diari The
Guardian. “El moviment d’aquest any i les fites aconseguides han demostrat que no ens poden silenciar”.
El Govern esgrimeix mà de ferro contra els assetjadors, però en privat insta les dones a no denunciar