L’amor en temps de dones veganes

Encara no m’he refet del meu primer dinar vegà: braves de moniato i una “hamburguesa” de xampinyons amb un pa negrós descrit a la carta com a pa d’“espelta bio”. –No vol postres? Ei, el seu canvi! –Se m’escapa el tren ràpid a Picamoixons amb parada al Garraf i a totes les estacions!

El millor, la clientela: un 80% dones, vora els trenta i trendies.

Va ser un dinar inoblidable sobre el qual he reflexionat molt. Tenir una nòvia vegana...milloraria la meva qualitat de vida? Creixeria la meva personalitat si en lloc de convidar a turbot ho fes a un “filet” de tofu amb les seves làmines de pastanaga? Una nòvia vegana... No em faig il·lusions: les possibilitats a la meva edat són remotes, tot i que la relació donaria joc. Els menjars no serien sucosos però, en canvi, les columnes sí perquè al meravellós món de la parella s’hi afegiria el meravellós món vegà, que creix i sorprèn tot i que roben paraules als carnívors i parlen d’hamburgueses com si res.

Com organitzar la nevera? Un fiftyfifty? Jo, esclar, em projecto molt tolerant i no hi veig el problema. Ella posaria els seus aliments en una meitat i jo a l’altra.

–L’entrecot està mal embolicat i té taques de sang! Em mataràs! –Ho sento, és de bou de Nebraska. Temo que per amor començaria a amagar la carn de Nebraska al fons de la nevera amb tal de no discutir i em repetiria cada matí:

–L’amor és no haver de dir mai ho sento.

Ja, però... i el bacallà en remull? Com amagar-lo? Suposo que passaria a la segona fase de l’amor: els enganys amb finalitats altruistes. Posaria el bacallà d’Islàndia en remull al fons d’algun armari procurant, això sí, no oblidar els tres canvis d’aigua al dia. –La roba fa pudor de bacallà! –Són imaginacions teves... Com vols que faci olor de bacallà?

Amb les sortides, en canvi, no hi veig cap problema. Una nit tria ella el restaurant i una altra jo.

–És just que només pugui demanar mongetes, cols o espàrrecs? – No hi havia caigut... Amb bona voluntat tot té arranjament: acabaríem sempre en restaurants vegans, la qual cosa em portaria –des de la més rabiosa modernitat– a compartir hàbits amb els d’alguns venerables socis de la Penya del Cava del CE Europa que s’ajunten al Casa Chus del Nou Sardenya per esmorzar botifarra amb mongetes o ous ferrats amb pernil abans dels partits, estratègicament fixats a les 12 del migdia.

–Ens ha guanyat el Sants. El Sants! Quin disgust... Ja prendré a la nit els bimis bullits. I això què m’agraden! No hi ha comparació amb el bròcoli, el bimi te un gust més fi... –M’enganyes! Fas olor d’allioli! Com tot infidel, negaria l’evidència. –Em veus devorant unes costelles de xai quan tenim a casa quinoa?

Imagino que repartiríem la nevera a meitat i meitat, però... i si l’entrecot de Nebraska degota?