Membres censurats
Que els penis continuïn sent censurats fora de l’àmbit gai o el cinema independent és un símptoma del mal acomodament de la masculinitat en els cànons establerts. Si bé s’ha sobreexcitat l’anatomia femenina, arrodonint pits i ombrejant pubis des de la mirada de l’home, resulta d’un pudor absurd que en temps de fluïdesa sexual hi hagi tan escassa normalització del nu masculí frontal. Com si el sexe de l’home fos brut, antiestètic o còmic. Un tabú. Pertorba la mirada, puja graus de contingut sexual i posa de manifest la contradicció: hem viscut immersos en una fal·locràcia, però la visió d’un penis fa arrufar el nas d’uns i d’altres.
L’enrenou causat en l’última edició del festival de Toronto per les seqüències d’El rei proscrit en què l’actor Chris Pine mostra el membre, o la recent eliminació per part de Facebook del mític nu de Burt Reynolds sobre una catifa de pell d’ós donen fe de com n’és d’infantil aquest repudi pertinaç de la virilitat exposada. Fa un parell d’anys, a Sant Petersburg van col·locar una rèplica del David de Miquel Àngel a la via pública, i una veïna, Inna Lvovna, va muntar un sidral descomunal. “Com han pogut posar aquest home sense pantalons al centre de la ciutat, prop d’una escola i una església? Aquest gegant afecta negativament les ànimes dels nens”, es va queixar la dona. Les autoritats, inclòs el director de l’escola, van provar de convèncer-la que no era denigrant ni perillós, que no confonia les criatures –al contrari– i que es tractava d’un nu artístic. Però ella va continuar entossudida a vestir el David. L’episodi recordava el que va passar amb aquell Cristo de la Minerva, esculpit per un madur i obertament gai Miquel Àngel, al qual se li acabaria cobrint el sexe amb una petita tela de bronze. Com havíem d’enfrontar-nos al penis de Déu, fet home?
La nostra mirada és avui molt més pudorosa que en temps del Renaixement, quan l’art europeu va abraçar la tradició visual grecollatina del nu per ampliar-la sense pudor. La Royal Academy de Londres acaba d’anunciar per a la pròxima primavera l’exposició The Renaissance nude, on es podrà admirar la llibertat amb què Rafael, Tiziano, Dürer o Miquel Àngel mateix es van enfrontar al cos, idealitzat i també envellit, unes vegades amanerat, d’altres cristal·lí, voluptuós o sense distinció de sexe i sense rubor. La posició moral, i estètica, del nu és paradoxal. Uns la fan servir per protestar, i ja avorreix, d’altres per escandalitzar, que gairebé és pitjor, i així fal·lus i mugrons estan vedats per les companyies de Silicon Valley a fi de mantenir blanques les estovalles, però a les seves pròpies xarxes es produeixen multitud de confusions i aberracions respecte a la relació amb el cos.
Potser el dia que no censurem més penis, la percepció dels nostres cossos, i la nostra manera de relacionar-nos, serà més sana i nosaltres una mica més renaixentistes.
La nostra mirada és avui molt més pudorosa que en temps del Renaixement