El catalanisme pot ser independentista?
Preguntar-se per la relació entre catalanisme i independentisme no és una pregunta retòrica ni academicista. Té molt a veure amb la identitat compartida avui i desitjada per al futur i, en definitiva, amb com solucionem els problemes actuals de convivència en harmonia. Cal primer definir què s’entén per catalanisme. Son moltes les definicions que s’han donat al llarg dels darrers 150 anys: des de Valentí Almirall, Prat de la Riba, Torras i Bages... fins als nostres dies. Però hi ha un gran consens que els tres punts comuns entre elles han estat: 1) una acció interna de crear un “nosaltres” en què el pal de paller han estat la llengua i la cultura (“un sol poble”) i una acció de projecció d’aquesta identitat; 2) la regeneració d’Espanya, i 3) la vocació europeista. Compleix l’independentisme aquests trets comuns del catalanisme?
Pel que fa a la idea d’un sol poble la contestació és negativa i ho diuen els darrers estudis polítics i sociològics: no pel desig, i probablement malgrat la seva intenció, l’independentisme ha anat creant dues Catalunyes amb un inconscient “nosaltres” diferent en cadascuna d’elles fins a ser difícilment compatibles: Maria, de la Pobla de..., professora de primària, en un entorn groc i estelat, ho viu tot “en català”, des de l’escola al bar, amb els amics, la ràdio i la televisió. Té una visió històrica sense solució de continuïtat entre la Catalunya comtal de l’any 1100 i les manifestacions de l’11-S d’aquests anys, on “tot lo que ve de ponent és dolent”... La Maria respon a un “marc vital”, a un “nosaltres” força diferent de la Blanca: filla de cordovesos, de Sant Feliu, treballa en una empresa metal·lúrgica plena de robots i ha de voltar molt sovint per tota la geografia espanyola, on té amics i parents... “Lo español no le es ajeno sino parte propia de su identidad” i combina el castellà i el català en el seu dia a dia. Veu una història on les diverses parts d’Espanya han estat sempre molt interrelacionades, “ja des de l’època dels ibers i romans”. Creu que els greuges són exagerats i li molesta la reivindicació constant. Té un altre “nosotros” com a primera referència. No seria cap problema si els “nosaltres” de cada una fossin compatibles, però l’alta tensió política de la nostra societat ha anat calant i els estereotips són alts: més en l’inconscient que en allò que es diu. Hi ha un progressiu trencament de difícil restauració. Alguns de nosaltres hem defensat que Espanya és una nació de nacions, però si seguim així, alguns començaran a defensar que Catalunya té dintre dues nacions, en lloc de dues posicions de veure una mateixa realitat nacional. No, l’independentisme no compleix amb el criteri d’un sol poble com tampoc ho faria, si fos motiu de la nostra anàlisi, un espanyolisme integracionista de la realitat catalana.
Pel que fa al projecte regenerador per a Espanya, no es requereixen tantes paraules: és una pantalla passada. És el problema dels espanyols, ens diuen alguns líders independentistes mostrant l’enorme ignorància de les fortes relacions d’interconnexió i mútua interdependència. Però com que el menyspreu de les realitats d’interrelació no sembla que comporti costos, es pot ser ignorant i atrevit i fins i tot semblar graciós i afegir que amb el trencament vindrà la regeneració. (També observem en alguns indrets d’Espanya aquest menyspreu, però no és avui l’objecte de la nostra anàlisi). Res més lluny que proposar un projecte compartit... Ben cert és que avui ens cal primer la nostra pròpia regeneració. Espanya no és l’Espanya franquista o “decimo- nónica”..., és una realitat ben diferent.
Pel que fa a l’europeisme, l’independentisme tampoc pot respondre positivament. Ja no recordem les expressions de l’expresident Puigdemont quan Europa li va dir que no comptés amb cap suport. Però la realitat és pitjor: avui Europa és objecte de l’atac polític per part de l’Amèrica de Trump i de la Rússia de Putin, ja que és un poder que els fa nosa. El dia que escrivim aquest article Steve Bannon, l’home que ha fet possible el fenomen Trump, està intentant articular El Moviment amb totes les forces polítiques de la UE que volen la feblesa, quan no la desaparició, de la UE. Entre aquestes forces hi ha molts moviments nacionalistes, les forces properes a molts independentistes catalans. A l’extrem oposat de l’espectre, els antisistema independentistes, als quals ja els va bé la crisi profunda a la Unió: quanta ignorància d’història hi ha en el que creu que com pitjor millor! Avui reobrir el tema de les fronteres a Europa és tornar a principis del segle passat, quan es va definir una part important dels actuals límits dels estats amb un horrible cost humà. En definitiva, tampoc passa la prova!
El catalanisme és expressió del pacte, de la inclusió de “l’altre que és diferent”, de projectes compartits, des de la nostra pròpia identitat i sense complexos de relació amb el que no és el “primer nosaltres” (català), però sí que és el “nosaltres següent i més ample”, el “nosaltres” espanyol i el “nosaltres” europeu: per això el catalanisme creu en un projecte regenerador i conjunt per a tot Espanya i en una aposta indubtable per Europa. Pel catalanisme sempre és millor articular que trencar, per això l’independentisme no es pot dir a si mateix que és fill del catalanisme.
El catalanisme creu en un projecte regenerador i conjunt per a tot Espanya i una aposta indubtable per Europa L’independentisme ha anat creant dues Catalunyes amb un inconscient “nosaltres” diferent en cadascuna
TREVA I PAU, format per Jordi Alberich, Josep M. Bricall, Eugeni Gay, Jaume Lanaspa, Carlos Losada, Juan José López Burniol, Margarita Mauri, Josep Miró i Ardèvol, J.L. Oller-Ariño i Alfredo Pastor