Hieràtics sobre rodes
La paraula hieràtic ve de l’àmbit sagrat. De fet, en grec provenia del mot sagrat (hierós) i equivalia a sacerdotal. Em vaig aficionar a la paraula quan vaig descobrir la pedra de Rosetta perquè els estudiosos parlaven d’escriptura hieràtica per designar la versió cursiva dels jeroglífics. Però d’aquest origen tan elevat també en deriva una accepció que relaciona el hieratisme amb una posició severa i encarcarada. Un ésser hieràtic és algú que porta un pal d’escombra a l’esquena, fins al punt que el podríeu confondre amb una estàtua. Doncs bé, la Barcelona actual està plena d’aquesta mena d’estàtues. La mobilitat les distingeix de les convencionals, atès que aquestes són estàtues rodaires que apareixen quan menys te les esperes. Per carrers, avingudes i carrils bici, però també irrompen, imprevisibles, en voravies estretes, placetes i cantonades. De vegades a una velocitat que fa presagiar grans trompades. Entre els ginys rodadors de tot tipus que l’Ajuntament acaba de regular, destaquen els patinets elèctrics per la seva sobtada proliferació. Si deixem de banda els que porten seient i ens concentrem en la majoria, de tall clàssic però propulsats per un motoret elèctric, estarem en condicions de descriure la nova modalitat d’estàtues rodaires.
Quan un ciutadà circula dalt d’un patinet elèctric, el seu cos adopta una posició forçosament hieràtica. A diferència dels ciclistes, que fonamenten el seu avanç en l’harmonia dels seus moviments de cames, o dels patinadors a tracció animal, que van remant amb la cama com un gondoler, el patinet elèctric unifica els seus usuaris. Potser perquè han d’esforçar-se molt per no moure’s ni un centímetre de la posició de partida, no fos cas que es fotessin una trompada. Ells són les noves estàtues hieràtiques de la ciutat. Circulen a vint (o trenta) per hora amb una estampa característica: un peu una mica més avançat que l’altre, com qui obeeix un fotògraf que el vol retratar més esvelt, els braços molt estirats, els punys enganxats amb cola al manillar, la barbeta ben alta i el rostre enterc. No he vist riure mai ningú dalt d’un patinet elèctric, ni parlar pel mòbil, com si la concentració per no perdre l’equilibri obligués a fer cara de pomes agres. Si els usuaris del patinet es veiessin la cara, tornarien a anar a peu. Finalment, a aquest nou conjunt escultòric, encara cal afegir-hi els exemples més extrems de hieratisme sense mans, ja sigui perquè munten un disc amb estreps o perquè circulen dalt de variants més o menys rocambolesques de patins. Aquestes estàtues sense mans encara semblen més hieràtiques. Ajunten els braços al cos com noves Venus de Milo, però sovint s’inclinen cap endavant com esquiadors a punt de saltar per un trampolí. Si demà mateix desapareguessin tots els patinets elèctrics, ens quedaríem sense estàtues rodaires i la vida a la ciutat de Barcelona milloraria.
No he vist riure mai ningú dalt d’un patinet elèctric, com si la concentració obligués a fer cara de pomes agres