“Una vida celibatària insana pot portar a abusos”
Hans Zollner, membre de la Comissió Pontifícia per a la protecció dels menors
La crisi dels abusos sexuals ha creat una veritable tempesta al Vaticà. Si hi ha algú expert en aquesta matèria és el sacerdot jesuïta alemany Hans Zollner, psicòleg i teòleg, professor de la Universitat Gregoriana i membre de la Comissió Pontifícia per a la protecció de menors que va instituir el papa Francesc el 2014. Ara ha liderat el projecte per crear el primer màster per prevenir aquesta xacra.
Quins errors ha comès l’Església amb els abusos sexuals?
Els errors i els crims que es troben des de fa setanta anys a tot el món són els mateixos. No creure les víctimes, no escoltar-les, protegir els abusadors per una dificultat de creure que un sacerdot pugui haver comès aquests crims, i traslladar-los de parròquia amb les seves promeses de no repetir-ho. A Europa, algunes famílies de les víctimes demanaven al bisbe de no ferho públic perquè se’n avergonyien. La culpa es considerava de la víctima, i no del sacerdot. El rol de poder era més important, i l’Església preferia protegir la seva fama que seguir els cursos del dret canònic. Hi ha hagut poca serietat a l’hora d’elegir sacerdots.
Vostè diu que els seminaris han de deixar de ser centres tancats a la societat.
Les línies guies de l’Església criden els responsables a oferir una formació humana, emotiva i sexual. A molts seminaris, aquesta no és la realitat. Durant molt de temps es va pensar que el sol fet de ser al seminari i resar bé resolia el problema. No és així. Els bisbes ho saben molt bé. Les crisis a la vida sacerdotal no surten per raons de fe sinó per raons afectives.
Què recomana?
Escollir persones que siguin capaces. Per a un professor de teologia inverteixen entre cinc i set anys. Per a un formador ni cinc setmanes. Hi ha una gran desproporció entre la importància de la formació intel·lectual i l’afectiva.
Quan s’acaben els anys de seminari no hi ha un acompanyament. Hi ha un xoc?
Exacte. Molts sacerdots ho deixen els primers cinc anys. La feina d’un capellà avui no és la mateixa que fa cinquanta anys, però el model de formació és el mateix. Els sacerdots que volen ser pastors de les ànimes moltes vegades són administradors de béns o d’institucions i no estan preparats. Estudien teologia i acaben de gestors d’escoles. L’ordenació sacerdotal no dona aquestes capacitats.
Eliminar el celibat posaria fi als abusos sexuals?
Tots els informes oficials científics i comissionats per governs com el d’EUA, Austràlia o Alemanya, crítics amb l’Església, neguen que el celibat per si mateix porti als abusos. El que diuen, i això també ho dic jo, és que una vida celibatària que no està ajudada per una formació humana sòlida, i que no ve acompanyada d’un estil de vida integrat, sa, de treball en equip... pot portar un capellà a abusar perquè no arriba a conciliar la vida celibatària amb necessitats que neixen. No troba prou satisfacció, ni espiritual, ni humana, ni professional, en la seva feina. Molts han abusat de menors perquè imaginaven un sentit d’importància. L’abús sexual és, sobretot, un abús de poder d’algú que no té la força física ni mental per resistir-se. El celibat no n’és la causa, però una vida celibatària insana pot ser un factor de risc.
Un 5% dels sacerdots de tot el
món, de mitjana, són abusadors.
Entre el 1945 i el 2010 la mitjana està entre un 3,5% i un 6%, més alta en diocesans que en religiosos. Però des del 2002 als EUA i el 2010 a Alemanya o Àustria les noves acusacions són marginals. On hi ha escàndol públic, mesures serioses de formació i línies guia, ja no hi ha abusos.
“Hi ha una gran desproporció entre la formació intel·lectual i l’afectiva”
“L’homosexualitat dels capellans no porta a abusos, però un 80% de les víctimes són nois”
Una part ultraconservadora de l’Església culpa la presumpta homosexualitat d’alguns sacerdots com a causa dels abusos. Això té fonament?
Els informes diuen que l’homosexualitat no porta als abusos, però també diuen que en un percentatge de casos d’entre un 70% i un 80% dels casos no es tracta de nens, sinó de nois adolescents. Això és significatiu. Parlem d’un temps, entre el 1940 i el 1970, on no hi havia escoles mixtes, és a dir, el sacerdot tenia una relació més normal amb els nois. I també s’ha de notar que alguns probablement van entrar al seminari en aquells anys perquè experimentaven que eren homosexuals però creien que podien conviure millor en una vida celibatària, pensant en una solució màgica, que amb l’ordenació la sexualitat desapareixia. Això s’agreuja amb els factors que he anomenat abans. Quan un està estressat, frustrat, sol, surten aquestes dinàmiques.
Durant quant de temps haurà d’ocupar-se l’Església d’aquesta crisi?
Sempre he dit que interessarà durant una generació. On hi ha atenció mediàtica les denúncies disminueixen al llarg del temps, però en països en què no s’ha parlat d’això ara hi ha la sensibilitat i la voluntat de denunciar. A partir d’ara hi haurà molt a fer, també a Espanya, per no repetir errors i donar justícia a les víctimes. És una infecció que és a tot el cos, no només a Amèrica del Nord o Europa central. Hem d’obrir-la i erradicar-la encara que això signifiqui perdre diners, fama, la nostra imatge o poder.