‘Bajo el sol de la Toscana’
AUDREY WELLS (1960-2018) i guionista nord-americana
En plena època delDirectora #MeToo se n’ha anat una figura que fa molts anys ja va ser pionera a donar veu a les dones a Hollywood. Audrey Wells no jugava la carta reivindicativa del feminisme i la igualtat, sinó que l’exercia directament quan oferia històries comercials i honestes de dones i per a dones. En aquest sentit la seva pel·lícula més exitosa i paradigmàtica és Bajo el sol de la Toscana (2003).
Aquest film, protagonitzat per Diane Lane, explicava la història d’una escriptora acabada de divorciar que vol fer un gir en la seva vida i es trasllada a viure en una casa de la Toscana. Allà coneixerà el típic galant italià –de fet, gairebé no surten actors masculins que no semblin models–.
Wells sabia jugar amb el tòpic. Ofereix un entreteniment que es pot enquadrar en el que els nord-americans anomenen chick fliks, un calaix de sastre que engloba totes les històries romàntiques pensades especialment per al públic femení. Tot i això, en alguns aspectes va fer passos valents, com és el fet que l’home fos més jove que la dona o que en una trama secundària es tractés amb naturalitat una relació lèsbica, cosa no tan habitual fa quinze anys.
“Tenia una visió feminista increïble, molt abans que es convertís en tendència –reivindicava la productora Nina Jacobson (Els jocs de la fam )en declaracions a The New York Times–. L’Audrey omplia de profunditat i complexitat els personatges femenins. Els donava l’opció de tenir també les dimensions que sempre es garanteixen als papers masculins”.
Un càncer de què es tractava des de feia cinc anys ha truncat la carrera de Wells. Va morir el dia 7 d’aquest mes als 58 anys, tot just dues setmanes abans de l’estrena als Estats Units de la seva última pel·lícula, The hate U give (l’odi que vas donar), on tracta un altre tema punxant: les pressions sobre una jove negra després de ser testimoni de la mort d’un amic a mans de la policia.
Wells es caracteritzava per donar veu a personatges poc presents a les produccions habituals. Les seves dones no eren mai només per fer bonic sinó personatges forts. La seva primera pel·lícula com a directora ja va ser tota una carta de presentació. Guinevere (1999) explica la relació d’una jove que trenca els prejudicis familiars i comença una relació amb un fotògraf molt més gran que ella. La pel·lícula va ser una de les grans triomfadores del festival de Sundance d’aquell any i es va emportar el premi al millor guió.
Era la seva primera pel·lícula com a directora, però Wells ja portava una apreciable trajectòria com a escriptora. Són seus els guions d’un dels primers èxits de Brendan Fraser, la paròdia de Tarzán George de la jungla (1997) i una comèdia romàntica, La verdad sobre perros y gatos (1996), on feia un gir original a la suplantació de personatges.
Wells també va ser l’artífex d’un vehicle al servei de Bruce Willis, The kid (el noi) (2000), i d’una altra comèdia més insubstancial, Shall we dance? (Ballem?) (2004), amb Richard Gere, Jennifer Lopez i Susan Sarandon de protagonistes.
En aquests moments ja estava treballant en un altre projecte, aquesta vegada de dibuixos animats per a Netflix. Over the moon és el conte d’una nena que construeix un coet per viatjar a la lluna. Ara que als cinemes es projecta la biografia de Neil Armstrong, el primer home que la va trepitjar, Wells es preguntava: i la primera dona, quan?