“Klaatu barada nikto”
Qualsevol bon aficionat a la ciènciaficció haurà reconegut la frase que encapçala aquesta columna. És el que l’extraterrestre Klaatu li diu a la dona a la casa de la qual s’ha quedat per observar i entendre la humanitat, perquè ella la repeteixi i aconsegueixi desactivar el gegantí robot Gort, que amenaça de destruir el planeta. Klaatu és el protagonista d’Ultimátum a la Tierra (The day the earth stood still), una pel·lícula clàssica de ciència-ficció del 1951 que va tenir un prescindible remake el 2008, protagonitzat aquest últim per Keanu Reeves amb una de les seves millors cares de marcià nouvingut... Al film original, un plat volador aterra a Washington i Klaatu, d’aspecte humà però evident intel·ligència superior, pretén convèncer la humanitat perquè cessi en la seva constant escalada de tensió i violència. Pobre Klaatu, que, acusat d’equidistant i d’agent de l’enemic, acabarà assassinat. Però la frase miraculosa no només aconseguirà que Gort, el ciclop gegant, aquell robot d’aspecte magnífic i amenaçador, ressusciti Klaatu. A més, evitarà que el robot destrueixi total i definitivament el planeta i els seus habitants. La lliçó d’aquesta gran, encara que potser un tant ingènua, pel·lícula és que la
Ultimàtum a la terra? No! Ultimàtum a l’estil Torra! Si me’l creuo, estic per xiuxiuejar-li “Klaatu barada nikto”, a veure si es desactiva
nostra capacitat d’amor, passió, creació i empatia, la nostra humanitat, en suma, ens redimeix dels nostres aspectes més sinistres i de la nostra constant temptació de destruir el contrari fins i tot a costa d’eliminar-nos a nosaltres mateixos i a l’orbe sencer.
Ultimàtum. Bonica i terrible paraula. Com tantes vegades, el títol en espanyol s’allunya de l’original per donar una versió més tremendista de la trama. Una mica com el president Torra, que en el bastant accidentat i estrafolari recent debat al Parlament, va passar de la política general a un ultimàtum en tota regla al govern de Pedro Sánchez. En una reedició del vell èxit –ehem, ehem– de “o referèndum o referèndum”, va avisar el president del govern espanyol que tenia un mes per pactar un referèndum acordat, vinculant i reconegut internacionalment. Si no, deixaria caure el govern Sánchez, el destruiria, permetria que el raig encegador de Gort acabés amb ell. En fi...
Obviarem si l’amenaça és creïble o no, perquè el que va ser també es resumeix dient que va intentar treure’s un conill del barret de copa en un moment en què ningú no aplaudeix els acudits presidencials. A la carta formal que després va remetre a Pedro Sánchez no hi ha ultimàtum. Més tard, ho va repetir i hi va haver, de nou, ultimàtum, ja a twitter (quina mania ximple que els ha agafat als líders amb el feliç invent!). I un dia després, és de suposar que més serè, vam saber que el nostre president havia sol·licitat la mediació internacional de Trump, Merkel i el Papa. Ultimàtum a la terra? No! Ultimàtum a l’estil Torra! Estic, si me’l creuo, per xiuxiuejar-li allò de “Klaatu barada nikto”, a veure si es desactiva. I no li explicaré que es diu que la frase, en sànscrit, vol dir “el camí de Klaatu s’ha tancat”.