Memòria personal
Sense sorpresa, era una mort anunciada, rebo la notícia del final tranquil d’Eduardo Arroyo en el confort càlid de la seva casa de Madrid. Per a mi una pèrdua íntima. A través dels anys hem compartit experiències i impressions emotives i sensibles, arriscades i contagioses, marcades sempre per la seva personalitat desmesurada i entranyable. El vaig conèixer a París durant els anys de la ressaca de l’informalisme i el despuntament de la figuració crítica i en vaig aprendre fins i tot conspiracions de saló durant els anys agònics de la nostra dictadura sense fi. Li dec a més haver conegut el revers de màgiques ciutats europees –París, Venècia, Roma, Siena i Ginebra– durant els anys de la reconstrucció que van abocar en una d’enlluernadora i surrealista dolce vita. Arroyo sabia guiar-te a través d’insòlits laberints de transgressió i denúncia que ensenyaven cruament el revés, altre cop, del que creies que veies. Recordo un Trastevere romà de trocs i enganyifes, amb Renato Gutuso com a portaestendard, o el pútrid barri vietnamita de Lausanne i els bistrots de camioner dels voltants de Les Halles.
Un pintor figuratiu, sí, convençut que la realitat que perceben els ulls és encara no una ombra esquiva del que importa de debò, com pensava el vell amic Antonio Saura en aquelles aventures inacabables per les riberes del Sena, a cops de colze entre els bouquinistes, i escoltant embadalits la veu aragonesa de Julián Gállego, un savi primerenc. L’Eduardo va ser tantes coses que encara li va quedar temps per a la bibliofília: enyoro les seves indagacions després de Mallarmé o Baudelaire. Un artista que pintava com un escriptor i feia literatura –que és alguna cosa més que escriure– amb la visió plàstica del pintor: sobreexpressiva, llancívola, provocadora sempre.
L’Eduardo era madrileny de naixement i convicció, i lleonès per vocació. Políglota, havia viscut a París i Roma amb pertinença i classe: l’iconoclasta consumat i divertit, dissolvent immisericordiós de tòpics i consignes inflamades. Va saltar de la vexació castrense al periodisme parisenc, i va descobrir per art d’encantament la nouvelle figuration francesa d’expressió plàstica irònica i política ajustada al seu tarannà burleta i barallós. Una dicció artística, si voleu pop, impregnada de l’emergent i impa- rable cultura de masses però alliberada dels clixés pansits d’estil, tendència i factura. Arroyo pintava senzillament imatges amb intenció sempre velada i intrigant. La femme du mineur va ser per a mi una revelació, com la conjura amb Aillaud i Recalcati en un moment audaç de la pintura: Vivre ou laisser mourir en la fin tragique de Marcel Duchamp, per exemple, i la denúncia de l’Espanya vençuda de Notes pour Guer- nica. O potser la terribilità sardònica dels retrats i dibuixos que entreobren una ànima desassossegada i recuperen homenatges espanyols com Ganivet , ja els anys últims. “Les meves obres, els meus personatges, són éssers vivents que abandono i van per les tavernes entre tragos parlant malament de mi”, repetia l’Eduardo amb malícia de sobretaula a les populars fondes de sisos del vell Madrid, a la vora de la seva casa de Cuesta de Santo Domingo.
Vaig tenir la sort de muntar una arriscada exposició d’Arroyo al Museu Olímpic de Lausana, que inquietava el púdic Samaranch: tractava la boxa en un espai obert a la infantesa. La solució va ser perfecta: muntar un ring i imprimir una sèrie gràfica sobre l’art de la boxa que va enlluernar a tothom. Una passada al cor de l’imperi de Calvino. Una altra sorpresa: l’ambient cordial compartit en la presentació del Drapellone d’Arroyo encarregat pel Pal·li de Siena que va presentar Jorge Semprún. Una lliçó de cosmopolitisme i espurna entre els espavilats genets de les contrades en lliça. Una altra passada feliç.
Veig en l’Eduardo un personatge magnètic, irreverent, mordaç i càustic a vegades, però sempre fidel i disposat a treure partit de la més mínima relliscada del moment, intervingut sempre per una sucosa divagació literària: era lector obsessiu que idolatrava els malabarismes críptics de Joyce. Si em forcessin a opinar de l’artista Arroyo, del desafiament que el va fer pintor aferrat a la figuració i fastiguejat del realisme caníbal hispà, parlaria de les seves admiracions: Cézanne, el classicisme francès i les estètiques de la imatge italiana, De Chirico i el Novecento: una reinterpretació intel·ligent de la pintura de sempre. Va refer irònicament Velázquez i es va posar als seus braços en una imatge irrepetible. El millor descans, curiosament, l’Eduardo el trobava voltant pel Prado, fantasiejant en clau activa escenes, figures i motius sense temps. Un home d’excepció.