“Em fot que es maltracti Espanya des de tants costats”
Víctor Manuel, cantant, publica l’àlbum ‘Casi nada está en su sitio’
Tot i que Víctor Manuel és un home que sempre té alguna cosa entre mans, des de feia deu anys que no publicava música nova pròpia. Des d’aquell No hay nada mejor que escribir una canción fins a l’acabat d’enfornar Casi nada está en su sitio (Sony), el cantautor de Mieres ha abocat el seu temps i la seva música en diversos projectes com Vivir para cantarlo, Cincuenta años no es nada, Canciones regaladas –juntament amb la seva dona, Ana Belén– i aquests dos últims anys El gusto es nuestro –de bracet amb Ana Belén, Joan Manuel Serrat i Miguel Ríos–. Comença una gira ben aviat, tot i que a Barcelona no se’l podrà sentir fins l’abril de l’any que ve.
Tenia planificat publicar aquest àlbum ara?
No, en mi tot és bastant més espontani. Acabant la gira d’El gusto es nuestro, un dia el meu fill David em va demanar si no escriuria cançons noves: “Els meus amics em diuen que fa temps que no fas coses noves”, em va deixar anar. I això em va fer un clic aquí dalt, i em vaig posar a escriure d’una tirada. És una cosa que no m’havia passat mai. Només escric cançons quan tinc un disc a la vista. Va arribar Nadal, em vaig tancar, em vaig posar a compondre cada dia i al final van sortir melodies i frases pràcticament juntes.
Suposo que ja li deuen haver demanat què vol dir amb el títol que encapçala el seu nou àlbum. Una sensació, que em sembla bastant generalitzada, que tot passa a gran velocitat. Des de les notícies, que no només van i venen sinó que moltes són efímeres i sovint falses, les noves tecnologies, tot va tan de pressa que sovint tot és molt confús.
Com resumiria el contingut de l’àlbum? És polític?
Sí, per descomptat, com tots els meus. De vegades explícitament i d’altres subterràniament. Elegir rumbo, per exemple, és una cançó evidentment política, que he escrit perquè la gent no es quedi a casa seva veient passar les coses, que sigui activa i participi; Digo España ho és d’una manera molt evident, igual que ho va ser al seu dia España camisa blanca de mi esperanza.
Aquesta cançó ha aixecat molta polseguera. Hi canta: “Digo España y qué bien que suena esa palabra / no la arrojo contra nadie, contra nada” o “Digo patria y es tan mía”. És l’única lletra de les cançons del disc que vaig portar tot el temps al telèfon, per ensenyar-la a gent que em mereixia confiança, quan encara no tenia ni música. Volia veure la reacció que tenien i si el que estava fent era una marcianada. La vaig ensenyar a Iñaki Gabilondo o a David Trueba, molt pròxims i d’opinió molt interessant per a mi. I tothom em va dir el mateix: “Collonut”.
Si no l’hi arriben a dir, què hauria fet?
M’ho hauria pensat, lògicament. Em sembla una cançó neta en el sentit que posa les coses sobre la taula: el que a mi em passa respecte a aquest país, els odis profunds que hi sento i que, d’altra banda, em sento molt d’aquí, molt d’Espanya.
Per què aquesta necessitat d’exterioritzar aquest sentiment? Vostè sabia que tindria molta repercussió. D’entrada et diria que si pensés en tot el que podria passar quan escric una cançó em quedaria paralitzat, no sortiria de casa i no escriuria una sola nota. Quan ho vaig consultar amb ells, em va quedar clar que s’entenia el que deia i que els semblava bé. I ells no són dels que porten una bandereta aquí penjada ni són patriotes a ultrança, com tampoc no ho soc jo.
Què vol dir en aquesta cançó?
Vull dir que reconec, com a nen nascut el 1947, un país que sempre m’han dit que era el meu. Sento d’alguna manera que hi ha massa sacsejades per tot arreu, lícites però que no comparteixo. Miro de dir el que dic. Soc d’aquest país, i hi ha, insisteixo, moltíssimes coses d’Espanya que no m’agraden, però és el
meu país, i em fot que de sobte se’l maltracti des de tants costats i li clavin puntades de peu als turmells.
En termes polítics, aquest període és un dels més crítics des de la transició? El més aspre i el que entenc menys.
Per què no l’entén?
Quan no comparteixes una cosa, et resulta difícil entrar en la mentalitat d’una altra gent que està pensant just el contrari que tu. I després, bé, perquè he llegit molt de la situació que estem vivint per tractar de comprendrela.
LA LLEI MORDASSA “Hi ha d’haver alguna cosa mal feta al Codi Penal si pot condemnar un raper a tres anys”
I la veritat és que és una situació molt sorprenent perquè no m’esperava mai això d’un sector de Catalunya. He entès sempre les diferències i les divergències, però aquesta situació no me l’arribo a creure. Fa uns mesos van fer una entrevista a Jordi Pujol; deia que el nacionalisme té un excés d’idealisme, i vaig pensar: “Quins pebrots que ho digui precisament ell!”. Em va semblar que no fa falta ser tan cínic per fer política.
Joan Manuel Serrat el devia tenir ben informat...
Amb en Joan tot això ho vam viure en directe quan estàvem a Amèrica fent El gusto es nuestro quan va fer les famoses declaracions en l’època del referèndum. Per a mi ha estat molt descoratjador perquè tractar ara en Joan de feixista sembla una broma de mal gust, i et mostra la realitat que això s’està vivint en alguns aspectes d’una manera molt descontrolada. Tinc la sensació que hi ha una part de la classe política que ha tret tota la pasta del tub i que ara l’hi vol tornar a ficar però no sap com ho ha de fer. Crec que està tot tan enverinat que trigarà molt de temps a recompondre’s, si és que algun dia es recompon, que jo no ho veig gaire clar.
Vostè sempre havia mostrat prejudicis cap a les banderes. Com els ha superat? A mi això de la bandera em toca els collons; l’exhibició de la bandera em fot. Recordo el meu primer moment d’estupor que vaig tenir amb la bandera, que va ser quan Santiago Carrillo ens va convocar a un munt de quadres del PCE a Capitán Haya quan ens van legalitzar i ens va dir que a partir d’aquell moment la nostra bandera era aquesta, la constitucional espanyola. Va ser un tràngol per a tothom. Ens vam haver de ficar la republicana on ens va cabre. Em continua grinyolant el tema, perquè veig que les banderes només serveixen per estovar-nos amb els pals els uns als altres. I t’ho diu algú que ha cantat en l’antic Palau dels Esports en la campanya de “Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia” o en el míting final de la campanya electoral d’ERC amb Heribert Barrera de candidat el 1978 a la plaça de toros, les primeres eleccions després de la Constitució. Recordo que una de les cançons que vaig cantar va ser Veremos a Dolores; vaig explicar de què anava la lletra sobre la Pasionaria, i la xiulada que em van fer va ser impressionant. Encara tinc un record molt viu del desassossec que vaig sentir en aquell moment.
La censura i la llibertat d’expressió han aparegut enmig de la situació política catalana. No hi té res a veure, en principi. La llei mordassa apareix com una conseqüència del 15–M, del podemisme i tot plegat. D’aquí ve tot, com la flipada de castigar un individu que es manifesta amb 20.000 euros de multa. També hi ha d’haver alguna cosa mal feta al nostre Codi Penal quan es pot condemnar un raper a tres anys de presó per haver dit no sé què. És un disbarat.
Cantarà Digo España quan vingui al Palau de la Música?
Esclar. No he deixat de cantar mai el que he volgut. I estic segur que a Barcelona no em xiularan, i si ho fan serà un error seu.