Fosa en negre en el NYC Ballet
Segons els experts, en la tècnica dansaire de Joaquín de Luz es percep la influència torera. El seu avi va ser un torero aficionat i ell va assistir a classes quan era una criatura, encara que no va tenir mai davant un brau. La seva “fanfarroneria de matador”, com alguns defineixen la seva peculiar manera, va brillar ahir per última vegada en el David H. Kock Theater, seu en el complex del Lincoln Center del prestigiós New York City Ballet (NYCB), tropa en la qual aquest madrileny (1976) ha passat 15 dels seus 42 anys.
El públic, que l’idolatra, va omplir el recinte per assistir a una vetllada única. L’ovació va ser de les que es recorden. El títol ja no deixava dubtes: Joaquín de Luz farewell. En aquesta comiat va actuar a tres de les quatre peces que es van interpretar en la sessió final.
Dues tenien un marcat caràcter d’homenatge a la seva trajectòria en aquesta institució i als seus grans referents. Així, va incloure Theme
and variations sobre la Suite no. 3 de Txaikovski, un desplegament fort, acadèmic i rigorós que va crear el 1947 el coreògraf rus George Balanchine, fundador del NYCB. La seva parella va ser Tiler Peck. L’altra composició, A suite of dances –l’escenari nu, sol Ann Kim, al violoncel, i ell, còmplice, jugant amb la música, donant tombarelles, traient somriures–, amb música de Johann Sebastian Bach, era un homenatge al coreògraf Jerome Robbins, que a vegada va retre homenatge al mestre Mikhaïl Baríxnikov, ídol d’infantesa per a aquell somiador De Luz. Va participar, tanmateix, en
Tot Buenos Aires a partir de la música d’Astor Piazzolla i coreografia de Peter Martins.
Es van escoltar els bravos, paraula molt de la tauromàquia. Després de tant temps amb aquesta companyia, De Luz, que es defineix com una persona d’“esquema gairebé quixotesc”, es mostra optimista. Hi ha nostàlgia, per descomptat, en el moment de tancar un llarg cicle. Encara que també il·lusió per un futur atapeït de nous reptes.
“Disposa de moltes de les qualitats que s’atribueixen a la companyia [del NYCB], com la velocitat, la musicalitat, la frescor en l’execució. Però el seu comportament i estil tenen un accent particular que són indicis del seu origen espanyol i la seva formació”, va subratllar Marina Harss en The New York Times. “El seu ball compte amb espurna, una barreja d’escomesa, extraversió i bravura”, va postil·lar l’autora de l’article.
En els seus inicis, es va formar en dansa clàssica, entre 1992 i 1995, amb la companyia de l’espanyol Víctor Ullate, escola d’altres de grans com Ángel Corella o Tamara Rojo. Tot i això, De Luz volia seguir els passos de Baríxnikov al Nou Món. Després d’un any al Pennsylvania Ballet, el 1997 es va instal·lar a Nova York, embarcat en l’American Ballet Theater, on va coincidir amb Corella. El 2003 va fer el salt al NYCB, on va enlluernar amb les seves piruetes fins aquest diumenge.
A la platea, Víctor Ullate no amaga avui l’orgull pel lluny que ha arribat aquest fill. “Cal saber quan toca el final i ell ho ha fet molt bé. Se’n va a la cúspide. La gent ho recordarà en un moment brillant”, recalca el mestre. “Té llum, una aura, un encant des de petit”, sosté Ullate.
La seva trajectòria està marcada pels èxits, com el Premi Nacional de Dansa aconseguit el 2016. Però el principal de tots, no deixar-se vèncer pel desànim. Diversos metges li van assegurar fa un decenni que no tornaria a ballar. Una lesió vertebral el feia perdre el control de la seva cama dreta. Ara ningú no recorda això. Munts de flors i d’amics a l’escenari, un aplaudiment de més de quinze minuts, tota la sala dreta. Joaquín toreja i s’acomiada de la seva casa, engegant-se per buleries amb la seva mare. Ahir a la nit va caure el teló i també es va apagar la Llum en el New York City Ballet.
Gran homenatge al ballarí Joaquín de Luz en el seu comiat del Lincoln Center després de qionze anys