La selecció espanyola femenina, afectada per l’huracà ‘Leslie’
El seleccionador i la capitana expliquen el pànic viscut a la final de l’Europeu, suspesa per seguretat
Mai no havia viscut res semblant”. El terrabastall del vendaval a fora del pavelló, l’aigua entrant pels finestrals trencats, una apagada a la pista, el sostre del poliesportiu caient a trossos, el partit suspès i les jugadores refugiades al vestidor... Ricard Ares, seleccionador femení d’hoquei patins, i les deu noies que integren l’equip, amb set catalanes, sempre recordaran la final de l’Europeu 2018 a Mealhada (Portugal). Per sort, tot va quedar en un ensurt provocat per l’huracà Leslie .Amés que el títol va quedar en l’aire, amb 1m45s encara per jugar.
El dissabte de terror sobre patins es va viure a Mealhada, una població de 5.000 habitants 100 km al sud de Porto. 1.500 espectadors al pavelló, amb un ambient apassionat, tal com correspon a una pista portuguesa. Espanya, vigent campiona europea a la recerca del cinquè ceptre consecutiu, guanya per 2 a 3 a Portugal. Li val l’empat per ser campiona per sisena vegada a la història. A fora plou amb força.
“Faltant 3m30s va arribar la primera apagada; vèiem com l’aigua entrava per una finestra que s’havia trencat d’un cop de vent”, explica Ares. Es reprèn el partit. “Faltant 2m42s, la segona apagada”. Una altra interrupció del joc, però les jugadores van tornar a patinar, tot just un minut més. Faltant 1m45s, una altra apagada. La definitiva. El pavelló a les fosques i el pànic a la pista.
“Va ser el pitjor moment, quan vam passar més por. El sostre es va aixecar, una placa d’uns dos metres es va aixecar i es va doblegar per la força del vent”, explica Natasha Lee (30), la capitana i jugadora del Voltregà. “Fora, fora!, ens van cridar perquè evacuéssim la pista”. “Hi va haver dos terrabastalls molt forts; semblava com si s’hagués d’aixecar el sostre i caure’ns a sobre; és del que teníem por”, afegeix Ricard Ares.
Quan es van apagar els llums, les jugadores de tots dos equips es van dispersar a buscar refugi a la banda. Van ser a la pista uns 10 minuts, esperant a veure què passava. “Pum, pum... se sentia al sostre. No sabies si et cauria alguna cosa a sobre”, diu
“El pitjor moment va ser quan es va aixecar el sostre i una placa es va doblegar pel vent”, explica Lee
Lee.
Els aficionats a la grada, que van començar a il·luminar el recinte amb els mòbils, també van buscar protecció. Els familiars de les jugadores van baixar a la zona de vestidors, al costat de les noies i el cos tècnic. “Vam entrar tots al vestidor: les jugadores, les nostres famílies, l’staff i també unes nenes que feien patinatge, que havien de sortir al final del partit, les vam fer entrar... Unes 60 persones. Tot a les fosques. Ens il·luminàvem amb els mòbils. A fora, el soroll del vendaval”, explica Lee. “Era increïble, allò era un enrenou”, corrobora Ares.
Es van estar al vestidor una mitja hora esperant, fins que els van comunicar que el partit se suspenia. “Llavors ja ens vam treure els patins i ens vam dutxar amb aigua freda, amb la llum dels mòbils que ens posava la doctora, Maria Majó. De la por vam passar a les rialles ximples dels nervis, i ens vam posar a cantar a la dutxa la cançó de l’equip”, explica Natasha Lee.
Quan van sortir del vestidor, un cop el vent va parar, els efectes del vendaval es deixaven veure a la pista, plena d’aigua, amb la pintura del sostre i plaques a terra. Després vindria una espera d’hora i mitja fins que va arribar l’autobús que les havia de traslladar a l’hotel, a Luso, a 8 km. Els escortava la policia i els acompanyava l’atent alcalde de Mealhada, en tot moment pendent de les joves. “Les carreteres estaven tallades i van haver de venir els bombers a tallar els arbres. El poble feia por: estava arrasat com a les pel·lícules, era un xou molt bèstia”, explica Lee.
Van arribar a l’hotel a les dues de la matinada. A quarts de sis s’aixecaven per agafar el vol de tornada a Barcelona des de Porto. Ho feien amb “una sensació agredolça” i una barreja de sensacions: per l’aventura de terror viscuda i per un títol que tenien encarrilat, a tocar, però que queda en l’aire. La CERS ha de decidir ara què fa: si dona Espanya per campiona o obliga a disputar el temps restant, 1m45s.
“Nosaltres preferim jugar el que falta i poder aixecar la copa abans que rebre un missatge que digui que som campiones, quan ja siguem cadascuna amb els nostres equips”, resumeix Lee. “Per com havia anat el partit ens sentim campiones. Si cal jugar, tenim més números; ho tenen més difícil elles (les portugueses), que haurien de fer dos gols”, comenta Ares. “Tot i que pel cost elevat que suposaria desplaçar-se a Portugal per disputar 1m45s, el més lògic seria que no juguéssim”, diu la capitana.
“Preferim jugar el que falta (1m45s) que no pas rebre un missatge que ens digui que som campiones”