Interpretar la curiositat
Quan llegim que Messi serà el protagonista d’un espectacle del Cirque du Soleil tornem a constatar que interpretar Messi ens condemna al fracàs. Superada la primera sorpresa, hem de ser capaços de coordinar l’adoració que sentim per l’argentí amb el menyspreu que sempre hem manifestat per un circ que, amb l’excusa de proclamar-se contemporani, artístic, globalitzador i solidari, ha fet envellir el circ que de debò ens agradava. Una vegada més, Messi crea una veritat impossible en un espai que aparentment no existia. Dic aparentment perquè, vist amb una lupa desapassionada, intuïm que les coincidències eren evidents. Igual que el Cirque du Soleil, Messi també representa una empresa d’entreteniment artístic especialitzat en circ contemporani i acrobàcies. I si, en l’àmbit financer, el conglomerat s’estructura al voltant de fons nord-americans i xinesos, un percentatge del fundador i una caixa d’estalvis, el futbol d’elit també té activitat a Macao, Dubai i Las Vegas i explota, a través de fundacions, el seu vessant solidari. Tants anys admirant Messi i mai se’ns havia acudit que pogués tenir res a veure amb el fanatisme acrobàtic i les ínfules estètiques del Cirque du Soleil.
La segona figura important del Barça propensa a ser interpretada és Ernesto Valverde. Des de fa setmanes s’està creant una tempesta perversament perfecta per fer-li el llit creant l’aparença que ningú li està fent el llit (que és com sempre s’han fet els llits). Aliè a les contorsions de l’entorn, Valverde es manifesta en matisos d’esbufec o d’una creativa gamma de tristors. Són matisos que combaten qualsevol intent d’eufòria quan les coses van bé i que accepten amb fatalitat els brots depressius. És com si la pròpia fesomia moral del personatge li permetés surar millor en aigües turbulents que plàcides. Com que, igual que passa amb Messi, no tenim informació fefaent, practiquem la hipòtesi, i, lligant cues de globus sonda amb espines de rumor, elaborem un relat en què, sense venir gaire a tomb, decidim que Valverde dubta, així, a l’engròs. Altres entrenadors saben reaccionar a aquestes inèrcies tòxiques però Valverde, no. Afegeix més càrrega de malenconia al seu rictus circumspecte i deixa que la llegenda del dubte alimenti l’agenda d’una directiva que, amb Valverde, se sent còmoda en l’espai d’una frívola separació de poders. Hi ha directius que en privat no dissimulen el seu escepticisme amb l’entrenador però que, en públic, s’esplaien amb la retòrica de la renovació.
I és que, a diferència de Messi, que ara descobrirà un univers empresarial com el del Cirque du Soleil, aquí mantenim la vella tradició circense, amb mosques gegants perseguint animals envellits, domadors de lleons i homes bala amb cicatrius autèntiques i simulades, llançadors de punyals amb víctimes a l’armari i pallassos de comicitat discutible que enfosqueixen la grandesa d’un ofici respectable. El gran Bernard Pivot, que va començar a estimar el futbol abans que els llibres, afirma que el periodista és un intèrpret de la curiositat pública. En el cas de Valverde hem de saber destriar, més que mai, el que són maniobres per crear una curiositat artificial sobre la renovació de l’entrenador i quins són els símptomes que, perquè n’està tip, de tantes collonades, manifesti l’entrenador.
Altres entrenadors saben reaccionar a aquestes inèrcies tòxiques, però Valverde no