Recuperació industrial
Sembla que s’acosten temps de desacceleració al nostre entorn, i de retruc també a l’economia catalana. Les dades disponibles fins avui dia encara no recullen aquesta desacceleració, i més aviat ens posen en relleu que venim d’un cicle que podem qualificar de bo. En aquest cicle crec que no hem prestat prou atenció a un sector que durant la crisi prèvia va patir moltíssim i que semblava destinat a la desaparició a remolc de la globalització. Em refereixo a la indústria, que ha enregistrat un dinamisme envejable.
Per veure-ho, proposo considerar dos blocs de trimestres de la nostra dècada: els nou en què de manera continuada la indústria va tenir un creixement negatiu (del segon trimestre del 2011 al segon trimestre del 2013); i els vint en què de manera continuada ha estat tenint un creixement positiu fins als nostres dies (del tercer trimestre del 2013 al segon del 2018, cinc anys).
Al període recessiu la indústria va reduir el seu VAB a una taxa mitjana trimestral en termes interanuals d’un -3,1%, amb un mínim al 2011 (-0,6%) i un màxim (-5,7%) al tercer trimestre del 2012. En el mateix període, al conjunt de l’economia catalana el VAB es reduïa a una taxa d’un -0,9%, de manera que la indústria ho feia pitjor que la resta, excepte la construcció que encara hi feia molt (-13,5% trimestral de mitjana).
Als 20 trimestres que vénen des del tercer del 2013, la taxa mitjana de creixement del VAB industrial ha estat d’un 4,8% (3,3% al conjunt de l’economia). En 14 d’aquests trimestres amb valors iguals o superiors a un 4%, amb dos trimestres en què s’ha superat un 6%. Al darrer any (del tercer trimestre del 2017 al segon trimestre del 2018) la indústria ha seguit la mateixa dinàmica (+5,5% de creixement mitjà, enfront d’un 3,3% al conjunt de l’economia).
El sector ha fet els deures i ha mostrat en aquest cicle musculatura competitiva internacional
El bon comportament industrial en aquesta fase ve acompanyat d’indicadors relacionats, com la dinàmica del consum de les llars (creixement interanual mitjà d’un 3%), però sobretot la inversió en equipament i altres actius (5%), i l’exportació (que no para de batre rècords). Fins i tot l’afiliació a la Seguretat Social en un sector amb alta productivitat com aquest ha crescut a una taxes interanuals properes a un 3%.
Tot plegat ens situa a un sector que ha passat de tenir un pes d’un 19,7% del VAB català al 2013, a un 21,5%, amb un creixement sostingut. Sens dubte és una bona notícia per a una economia que no ha perdut el seu arrelament industrial. Estem lluny encara d’un 25% que algú ha fixat com a objectiu i que no crec que mai recuperem, però el sector ha mostrat recuperació i musculatura competitiva internacional. Veurem si la desacceleració li fa perdre pistonada. Si això passa serà més per l’afebliment de la demanda (externa sobretot), que no pas perquè les nostres indústries, sense cap ànim de triomfalisme, no hagin fet o continuïn fent els deures per estar preparades... les que van quedar després del desastre de la crisi, és clar.