La solitud de Macron
La llarga crisi de govern a França mostra un Macron indecís i massa sol per exercir el seu enorme poder
El president francès afronta la seva hora més fosca envoltat del rebuig a les seves reformes mentre a l’Elisi s’acumulen crisis polítiques que triguen més a resoldre’s del que es pot esperar d’un cap d’Estat que no ha dubtat a fer bandera de la seva capacitat resolutiva.
La Constitució de la V República, que acaba de complir 60 anys, atorga al president francès uns poders superiors als del seu homòleg als Estats Units. L’Elisi no està, ni de bon tros, tan constret pel Parlament com la Casa Blanca pel Congrés. Aquest ampli marge de maniobra no comporta només avantatges. Com alguns dels qui el van precedir, Emmanuel Macron experimenta també la síndrome de l’aïllament i de l’arrogància.
La prolongada crisi de govern, oberta fa dues setmanes per la dimissió del ministre de l’Interior, Gérard Collomb, encara no estava tancada ahir a la nit. Potser ahir hauria estat el dia del desenllaç, però les inundacions al sud del país van fer políticament impossible plantejar-ho. La prioritat era una altra. El llarg impasse ha exposat els problemes de lideratge de Macron i la dificultat de governar amb el suport d’un moviment polític nou, transversal, un calaix de sastre en el qual conviuen sensibilitats i històries personals heterogènies.
Quan parlen de Macron els analistes francesos utilitzen sovint el símil de Júpiter, el déu dels déus romans, senyor del cel i de la terra. Va ser el mateix president qui, ja durant la campanya electoral del 2017, es va referir a la seva voluntat jupiteriana, en el sentit de ser un líder fort, resolutiu, a qui no li tremolaria la mà a l’hora de conduir el país per la senda reformista, sense por de les crítiques o dels contratemps pel camí. Macron pensava que François Hollande, de qui va ser ministre de Finances, havia mostrat massa debilitat, dubtes, escassa convicció. Per res del món no volia caure en el seu error. Potser la seva joventut l’obligava a un plus de fortalesa i determinació.
Macron, en efecte, s’ha entossudit a ser Júpiter. Aquesta estratègia no ha donat sempre bons resultats. Li ha permès superar duríssimes entrevistes per televisió, fent gala d’un coneixement profund de tots els temes, sense eludir mai una resposta. Però la seva tendència al cos a cos, a imposar la seva autoritat, l’ha portat de vegades a un extrem, com quan va reprendre al carrer un adolescent que l’havia anomenat Manu, o actituds equivalents en altres episodis similars. A un jove horticultor aturat el va renyar per no trobar feina quan en sobra, segons el president, als bars i restaurants de París. En un altre incident recent, Macron va replicar a una pensionista queixosa, i de passada va dir que els francesos es lamenten per vici. Aquests fets no han fet sinó augmentar la seva fama d’home autosuficient, distanciat de la realitat, d’un polític que va sobrat, sempre temptat de donar lliçons. No és estrany que el desamor s’hagi instal·lat entre una part rellevant de la societat i un president que va obtenir dos terços dels vots.
L’erosió de la popularitat de Macron i el risc de fracàs de la seva presidència eren ja evidents abans de l’estiu. La seva política fiscal –considerada massa generosa amb les classes adinerades– havia aprofundit el fossat amb l’esquerra. Diversos esdeveniments van contribuir a encendre les alarmes sobre la seva gestió. Primer va ser el cas Alexandre Benalla, el jove guardaespatlles a qui se li van concedir amplis poders i que es va permetre la llicència de reprimir manifestants durant el Primer de Maig, mentre era un “observador” al mig dels antiavalots. Després va arribar la dimissió –decidida unilateralment i per sorpresa– del ministre per a la Transició Ecològica i Solidària, Nicolas Hulot, una de les figures mediàtiques del Govern, pel fet de ser un periodista molt conegut i procedir de la societat civil. Més tard es va produir una altra bomba, la renúncia
La pugna entre el president i el primer ministre podria explicar la lentitud per remodelar l’equip
–gairebé un cop de porta– del titular d’Interior. Collomb, exsocialista, va ser un dels primers que van apostar per Macron. El seu allunyament va suposar un cop dolorós, un sisme al planeta macronista.
No diu gaire a favor de Júpiter mantenir dues setmanes França, principal objectiu del terrorisme gihadista a Europa durant els últims anys, sense un responsable d’Interior a temps complet. És cert que el primer ministre, Édouard Philippe, va assumir la cartera ell mateix, de manera interina, però no sembla lògic prolongar aquesta situació. Costa d’entendre que sigui tan difícil trobar algú idoni per al càrrec.
Amb la crisi de govern oberta i sense resoldre, Macron s’ha fet vulnerable a l’especulació periodística i a les filtracions, poques vegades amables, sobre el seu estil. Philippe va haver de sortir al pas, en una vehement intervenció a l’Assemblea Nacional, de les interpretacions que atribuïen la paràlisi a una pugna entre el primer ministre i el president. Philippe va haver d’afirmar, amb sospitosa solemnitat, que cap rumor no aconseguirà ficar “ni la punta d’un paper de fumar” entre ell i Macron. Aquesta contundència no va apaivagar, tot i això, el rum-rum sobre una batalla soterrada entre la tendències de centredreta, representades per Philippe, i altres sectors més centristes o de centreesquerra presents en el partit del president, La República en Marxa (LREM).
El diari Le Monde dibuixava diumenge l’escenari d’un Macron cada vegada més aïllat, que no escolta els assessors experimentats, mentre prefereix envoltar-se de l’equip de joves brillants que segueix amb ell des de l’inici, els mormons, segons l’argot macronista, una espècie de guàrdia pretoriana.
El president insisteix sempre que els seus plans reformistes no
A Macron li costa escoltar assessors veterans i es fia més de la seva fidel i jove guàrdia pretoriana
han variat ni un àpex, que va ser e legit per transformar França i complirà. Té al davant reformes difícils com la de les pensions o la del subsidi d’atur. La resta, per ell, són “peripècies” quotidianes sense importància, pròpies de la “tirania de la immediatesa”, una “absurditat” del nostre temps. Macron creu que Júpiter ha d’obeir altres lleis. Ho exigeixen França i la seva pròpia ambició.