Sense notícies d’IU
Fernando Ónega es pregunta on para Esquerra Unida, protagonista d’una gradual desaparició de l’escena política en benefici de la coalició Podem, que amenaça de practicar l’abraçada de l’ós a la històrica coalició del carrer Olimpo: “Ni Felipe González, que en el seu mandat va desenvolupar una incansable tasca d’anul·lació del Partit Comunista, va demostrar tanta eficàcia. Pablo Iglesias té molta més capacitat de seducció o de destrucció”.
Existeix Esquerra Unida? Té algun paper que la distingeixi en la política espanyola actual? Ha estat devorada per Podem? Faig aquestes preguntes després de contemplar el seu paper secret, potser inexistent, en el pacte dels pressupostos firmat per Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. Sánchez va firmar en nom del Govern central i sobre paper amb capçalera del Govern, per a escàndol dels qui pensen que hauria d’haver firmat en nom del PSOE. Iglesias se suposa que va firmar en nom de Podem, però se li va atribuir la representació del grup parlamentari que presideix i que integra les seves confluències i marees i la mateixa Esquerra Unida.
Alguns dels partits regionals confluents, com Compromís, van plantejar després les seves pròpies reivindicacions, encara que només fos per demostrar algun pensament propi. IU no va donar senyals de vida específica i particular. El partit d’Alberto Garzón té més bona marca i nom que resultats a les urnes, però els seus vuit diputats al Congrés –encara que la meitat són compartits amb les confluències– no aconsegueixen demostrar l’autonomia a què van dir que aspiraven. La força dominant de la coalició, Podem, tampoc no els va permetre treure el nas per la finestra de l’èxit. És, efectivament, com si hagués deixat d’existir, absorbida pel seu soci. De fet, l’última referència informativa d’IU citada a Google és del 5 de febrer passat, precisament per explicar, ironies de la política!, que els seus parlamentaris buscaven la seva autonomia al Congrés.
Ni Felipe González, que en el seu mandat va desenvolupar una incansable tasca d’anul·lació del Partit Comunista, va demostrar tanta eficàcia. Pablo Iglesias té molta més capacitat de seducció o de destrucció. Encara que crec que va passar una cosa més profunda: Esquerra Unida va deixar de representar la utopia de la unió de les esquerres llavors disperses i marginals, que va ser la seva missió fundacional. Ara la unitat de l’esquerra té un altre referent: aquest govern de coalició del PSOE i Podem que pretén el senyor Iglesias, amb l’únic dubte de com es fa una campanya electoral en què hi haurà una contesa entre tots dos, tan inevitable com inèdita, pel repartiment del poder.