El derbi protestant
Glentoran i Linfield, els dos grans equips unionistes i protestants de Belfast, han guanyat un 66% de les lligues nord-irlandeses
La lliga d’Irlanda del Nord està dominada pel Linfield i el Glentoran, tots dos d’afició protestant, reflex d’un domini unionista que s’estén a la federació futbolística de l’Ulster, i que és responsable d’una pressió contra els catòlics que ja va portar al seu dia a la desaparició del Belfast Celtic.
Avui parlar de “Futbol sense fronteres” és incorrecte. El títol de la secció hauria de ser “Futbol amb fronteres”. I amb murs, tanques electrificades, filferro espinós, controls de passaport, detectors de metalls, desactivadors d’explosius i franctiradors a les torrasses de les casernes del Servei de Policia d’Irlanda del Nord, hereu del nefast Royal Ulster Constabulary.
Perquè a Belfast tot són fronteres, fins i tot dues dècades després de la firma dels acords del Divendres Sant. És la ciutat de les barreres de ferro i alumini, de vuit metres d’alt i mig metre de gruix: un total de seixanta que separen carrers o barris catòlics de protestants perquè no hi hagi baralles i no es llancin bombes incendiàries. I, eufemísticament, són anomenats “murs de la pau”. Formen part del circuit turístic en autobusos de dos pisos com els de Barcelona (a l’era de la globalització del turisme, els creuers que van a Islàndia i Noruega fan escala a l’Ulster). És com el Berlín de la guerra freda, però sense guerra, només amb sectarisme.
En un lloc on tot està dividit segons la política, la cultura i la religió, és inevitable que aquesta concepció sectària de la societat també domini el futbol, que és considerat un esport dels protestants, que controlen la federació. L’únic club nacionalista de la Premiership és el Cliftonville, que amb freqüència és obligat a jugar els partits de casa en camp neutral “per evitar incidents”. L’històric Belfast Celtic va desaparèixer a finals dels quaranta, perquè els unionistes no l’acceptaven. En un partit del dia de Sant Esteve a Windsor Park, arran d’una polèmica decisió arbitral, els hooligans del Linfield van en- vair el camp i van trencar la cama a la seva jove estrella, Jimmy Jones, 22 anys.
Des de la desaparició del Celtic, el futbol nord-irlandès està dominat pels blues del Linfield i els glens del Glentoran (els derbis es coneixen com el Bel Clàssic), tots dos amb la immensa majoria de fans protestants, però amb una diferència: la constitució del primer va prohibir implícitament durant molt de temps que juguessin catòlics a les seves files i els seus radicals han protagonitzat nombrosos episodis de violència contra nacionalistes, i fins i tot s’han apoderat del sistema de megafonia per llançar en ple partit eslògans contra l’IRA (“No a la merda republicana a l’Ulster”).
El Linfield (52 Lligues i 42 Copes, a part de memorables nits europees contra l’Inter i el CSKA de Sofia) és l’equip del sistema, odiat pels seguidors de tots els altres clubs, una mica com el Manchester United a Anglaterra. El seu estadi de Windsor Park és el més gran de la província, i el lloga a la selecció d’Irlanda del Nord a canvi d’un 15% de la taquilla dels partits, un fet que els rivals consideren competència deslleial, i permet als blues gastar-se més diners que ningú (el pressupost mitjà d’un club de la Premiership és de mig milió d’euros l’any).
El Glentoran (23 Lligues i 22 Copes), de l’est de Belfast, al costat de l’aeroport, també és majoritàriament protestant, però va heretar seguidors catòlics del Belfast Celtic, i té una tradició més tolerant. Va néixer el 1882, gràcies al moviment sindical (des de la tribuna principal de l’estadi es veuen les drassanes de Harland and Wolff, on es va construir el Titanic). The Oval és el cor del barri de Ballymacarrett, ferotgement unionista i on, durant els troubles, van operar nombrosos batallons de paramilitars lleialistes, com recorden els murals pintats a les façanes de les cases. Ha estat l’escenari de nombroses manifestacions polítiques, utilitzat com a arsenal d’armament i per jugar a beisbol pels soldats nord-americans. El maig del 1941 va ser destruït per bombes de la Luftwaffe que anaven dirigides al port i les fàbriques del voltant, però van caure on no tocava. Van morir centenars de persones. Durant els vuit anys que el club va estar en l’exili, les ovelles pasturaven a la gespa perquè les males herbes no l’envaïssin. Ha donat diners per suavitzar la crisi dels refugiats a Europa, cosa que ha irritat el sector més populista de la seva afició.
Hi ha males decisions i males decisions. I la del Glentoran va ser nefasta quan els seus directius van acordar que un escarransit nano anomenat George Best –seguidor de l’equip, que era a l’Oval el dia de l’històric empat contra el Benfica en Copa d’Europa– no tenia el físic necessari per jugar a futbol. Només es va posar la samarreta dels verd-inegres anys més tard, ja en l’ocàs de la seva carrera, per celebrar el centenari de l’entitat en un amistós. Too late.
L’estadi del Glentoran va ser destruït per bombes de la Luftwaffe dirigides a les drassanes de Belfast