Albert Llovera
PILOT
Exemple d’adaptació i superació, Albert Llovera (52) farà 30 anys que és al món de la competició automobilística malgrat la paraplegia que li va provocar un accident d’esquí. El pilot andorrà pretén participar en el seu cinquè Dakar.
El cuquet de la velocitat sempre ha estat dins meu; ja havia provat aquesta forta sensació durant la meva època d’esquiador, i amb karts de fabricació casolana. Aquella pujada d’adrenalina fa que un trempi, i no em resignava a perdre-la a causa de la meva columna vertebral partida en dos”.
Així comença el capítol 9 de No limits (Planeta, 2011), autobiografia del pilot andorrà Albert Llovera (11/XI/1966), que aquest any que ve fa 30 anys de carrera automobilística en tota mena de vehicles –quads, buguis, cotxes de ral·li, de ral·licròs, camions...– adaptats a la seva minusvalidesa: una paraplegia irreversible que el té postrat en una cadira de rodes des dels 18 anys, quan era esquiador i, baixant a 100 km/h, se li va creuar un jutge a Sarajevo i es va fracturar tres vèrtebres dorsals.
Aquell 15 de març del 1985 va desaparèixer un potencial campió olímpic d’esquí i va néixer un fenomen al volant. De fet, el cotxe va ser el cordó umbilical que el va connectar amb la nova vida: “El que més ha ajudat la meva autonomia és un vehicle adaptat a la meva condició física. M’ha donat molta vida”, explica. Durant els dos anys que va durar la rehabilitació, Llovera va anar “trobant-li el truc” al seu cotxe i “agafant consciència del nivell com a possible pilot”. Va començar corrent en patxangues amb els amics improvisades als aparcaments de les estacions d’esquí... “Vaig tenir clar que jo també podia ser un corredor”. El 1989, després de molt insistir-hi, va obtenir la llicència de la Federació Catalana per poder competir (legalment).
Al llarg d’aquests 30 anys Llovera ha pilotat tot allò amb gasolina que es podia conduir. Va debutar als ral·lis, al Mundial júnior, amb Sébastien Loeb, el 2001. Ara és pilot de Ral·licròs en la segona categoria (RX2) i continua intentant tornar al Dakar –que ha disputat quatre cops; n’ha acabat dos (un amb cotxe i un altre amb camió)–, alhora que imparteix lliçons de pilotatge adaptat, com la que va oferir a un grup de mitjans a l’Escola RACC del Circuit de Barcelona-Catalunya gràcies a
EL TRÀNSIT AL MÓN ADAPTAT “El que costa més és ordenar al teu cervell que freni amb la mà i no amb el peu, i el mateix amb l’accelerador”
Autonomy, el programa per a la mobilitat del grup Fiat adreçat a persones amb discapacitat motriu o sensorial.
Per pilotar un cotxe adaptat, a més de les modificacions necessàries en el vehicle, segons cada tipus d’incapacitat (per exemple, un volant adaptat amb fre i accelerador elèctric per a una persona sense mobilitat a les cames costa entre 3.000 i 4.000 euros), és prioritària una adaptació sensorial i d’hàbits prèvia. És a dir, “canviar les ordres que el cervell envia”, tal com explica Llovera. “A una persona que canvia d’una conducció a l’altra el que més li costa és ordenar al cervell que freni amb la mà i no amb el peu, ja que el fre ara no s’acciona amb el pedal. El mateix passa amb l’accelerador. No crec que costi gaire acostumar-s’hi. Els més traçuts i esportistes tenen menys dificultats”, diu Llovera, que creu que ha tingut un avantatge considerable en aquest trànsit: “L’esquí i el motorsport són molt semblants: en tots dos has de tenir una visió per endavant; avançar-te al que vindrà, ja sigui un revolt o una inclinació; els esquís són com els pneumàtics, el contacte amb la superfície, i els genolls són com les suspensions”, il·lustra.
Ara bé, una cosa és conduir i una altra pilotar en competició. “Un pilot utilitza quatre extremitats per fer, amb gran velocitat, uns moviments que han d’estar molt coordinats. Jo, com que només tinc la meitat de les extremitats, he de fer aquests moviments al doble de velocitat per almenys igualar-los. Per batre’ls no tinc més remei que ferho encara més ràpid”. Veure Llovera pilotant, fent contravolant, rectificant, derrapant i portant el cotxe per on vol, amb una facilitat i una fluïdesa sorprenents, sense immutar-se, és un espectacle. Una habilitat només per als molt capacitats per al volant.
I això que Llovera té uns hàndicaps que li compliquen el pilotatge: un de físic (no pot fer força ni amb les cames ni els abdominals per la seva paràlisi del pit cap a baix), i un altre de mecànic. “Porto més llast que ningú, 54 quilos, de l’equipament d’adaptació: accelerador, fre, motor elèctric d’embragatge i el servofrè i el seu motor. Sort que la cadira de rodes no la porto a sobre, si no serien 7 kg més”. Això li suposa més pes d’arrossegament (en pujada necessita més potència; en baixada el pes altera les inèrcies) i degradar més la roda frontal esquerra (ja que els comandaments es troben en la posició del conductor). “De manera que, d’avantatges, no n’hi ha”.
SENSE AVANTATGES A més del fre físic (sense força abdominal ni de cames), té un llast de 54 kg per l’equipament