Pianos d’una sola nota o tecles que sonen igual
Pablo Casado incorpora la idea del separatisme/terrorisme al catàleg de plagues bíbliques. Ho fa aprofitant la frivolitat de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, que escenifiquen un simulacre d’acord per uns pressupostos que ja veurem qui acaba pagant. L’alternança fratricida entre la ràbia i el postureig debilita les defenses d’una democràcia atacada per una epidèmia ecumènica de radicalismes. La moderació és un crim, una ofensa desautoritzada pels brots castrenses que ens proporcionen la política nacional, estatal i internacional. En origen sempre hi ha molta corrupció, incompetència i impunitat, sovint de governs pretesament d’esquerres que prostitueixen el seu ideari per, en acabat, escandalitzar-se quan guanyen els dolents.
L’ànsia de Casado per, ebri de soflames patriòtiques, aplicar una versió gore de l’article 155 i la llei de partits és el símptoma d’un furor postideològic que molts mitjans acompanyen i alimenten. Des del seu punt de vista, és la resposta al furor separatista i adoctrinador, que és com defineixen una legítima proposta independentista amb un líder, Quim Torra, abduït per simbolismes republicans tunejats per la nostàlgia i per un antifranquisme que remet a l’esperit dels cançoners kumbes que, als anys setanta, tantes alegries hormonals ens van donar. L’ascensió solidària a divuit muntanyes reforça l’èpica partidària, però no resol cap problema.
I, a l’aparador mediàtic, un nou espai de trobada. Ahir, a la Ser, Josep Cuní va fer d’amfitrió d’un coqueteig low cost entre Roger Torrent i Ada Colau, que encarnen una aparença especulativa de pacte entre ERC i els comuns. Per començar la seva aventura, Cuní va fer-se acompanyar per un dels seus grans amics i referents: Iñaki Gabilondo. Gabilondo va lloar la iniciativa d’una nova ràdio en català i va apostar per evitar la temptació de “tocar un piano d’una sola nota”. Cuní ho va rematar amb la famosa samba de Jobim, que, entre altres coses, lamenta que hi hagi tanta gent que parla sense dir res. És una afirmació oportuna, perquè l’encant de la ràdio rau, precisament, a sentir-se acompanyat per persones tan desvalgudes i perplexes com nosaltres, amb virtuts més properes a l’animal de companyia que al confessor amb poders d’interlocució superior. De fet, cada vegada és més habitual que, potser perquè intueixen que totes les tecles poden acabar sonant igual, els tertulians diguin, abans de parlar: “Des de la més absoluta ignorància”. És una confessió que no solament no els desautoritza, sinó que els fa més imperfectament humans.
Cuní va fer d’amfitrió d’un coqueteig ‘low cost’ entre Roger Torrent i Ada Colau