Avui fa un any
El 16 d’octubre del 2017 la jutgessa Lamela enviava a la presó Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, els dos líders de les entitats cíviques més emblemàtiques de l’independentisme. Aquell dia el país va quedar en xoc i va començar a imaginar l’instint de revenja que inspiraria la reacció de l’Estat contra el procés català.
Eren unes detencions sense cap sentit, més enllà del sentit pur de la repressió, perquè justament s’empresonava persones de fort compromís democràtic i pacifista, la biografia dels quals feia impensable el tractament que patirien per part de la judicatura espanyola. Aquell empresonament seria l’inici d’un llarg procés repressiu que enviaria a la presó i a l’exili tota la cúpula dirigent de l’independentisme, i iniciaria un macroprocés contra més d’un miler de catalans. L’Estat havia decidit que, per frenar els anhels independentistes de Catalunya, calia dinamitar les fronteres naturals de l’Estat de dret i així va començar la roda d’un relat inventat de violència, unes interlocutòries plagades de motius de censura política, uns jutges marcats pel seu tarannà ideològic (i situats al Suprem per uns membres del CGPJ que
Espanya ve d’una llarga tradició aïllacionista que no ha tingut mai vergonya de quedar retratada a Europa
havien estat escollits pel PP) i unes presons preventives que convertien els líders catalans en ostatges i en ariets per difondre la por a tot el moviment. Per la via de destruir l’independentisme, es dinamitaven garanties fonamentals de l’Estat de dret. I, un any després, continuen dinamitant-se.
És cert que han passat moltes coses durant aquest any i algunes són demolidores per al relat inventat de la violència i per a la credibilitat de la justícia espanyola. La més important, la decisió de Puigdemont i tres dels consellers d’anar-se’n a l’exili i, des de l’exili, destruir l’intent espanyol de perpetrar la repressió sense fer soroll internacional. Després vindria la derrota judicial de l’Estat a Alemanya i a Bèlgica, i la retirada de les euroordres per tal de no patir les mateixes derrotes a Escòcia i a Suïssa. Europa li deia a Espanya que aquest no era el camí per tractar un conflicte polític i que havia trepitjat línies vermelles. Però hi ha una Espanya de llarga tradició aïllacionista que no ha tingut mai vergonya de quedar retratada a Europa. I així, fronteres endins, la repressió ha continuat el seu camí delirant, perquè més enllà de la seguretat jurídica i les regles de joc democràtics, hi havia un bé superior: eliminar l’independentisme. Fos com fos, i fos contra el que fos.
Un any després, doncs, han canviat moltes coses, Rajoy ha caigut, el PP s’ha ultraradicalitzat, l’extrema dreta ha eclosionat i el relat de la violència contra l’independentisme ha estat desmentit internacionalment. Però els Jordis continuen a la presó. Passa el temps, canvien els agents i la repressió es manté immutable. Tant, com irrefutable és el fet que no aconsegueix aturar l’independentisme. Ans al contrari, l’alimenta.