Sinceritat

La sinceritat, en el camp de la política, no està de moda. Es diuen coses diferents segons amb qui es parla o en funció del lloc o del moment. El llenguatge polític tendeix a una verbalització simplista i radical que no es correspon, molt sovint, amb el que es pensa. Per no frustrar o per no decebre o per satisfer l’audiència d’un moment, les paraules construeixen i serveixen estratègies que no expressen els sentiments autèntics de qui les diu. En privat, en veu baixa, en el refugi de la discreció, tot sembla diferent, perquè el que es diu és diferent.

Els camins dels discursos, els públics i els més reservats, transcorren paral·lelament. Sovint no coincideixen i no sembla que els oradors tinguin previst ferlos coincidir en un moment proper. S’està preocupat pel que està passant i es manifesta angoixa pel que queda per passar. S’accepta que el discurs que ha portat fins aquí hauria de canviar; però, ben al contrari, s’insisteix a seguir-ho fent igual i, si cal, una mica més dur, més excloent, més simple i elemental. O tot o res, es diu; i tant que ens convindria avançar per passes cap a un tot futur i encara per definir!

Així serà molt difícil trobar-hi sortida. I, si s’hi arriba, per esgotament o per avorriment serà una sortida dolenta. Tornar a començar amb un punt de partida més baix, més tens, més discutit. Ja ha passat altres vegades, però aquí la memòria s’esborra. Ara seria el moment de fer de la sinceritat el primer qualificatiu del realisme. Alguns, amb molt de mèrit, ho estan intentant. No són ben rebuts pels corrents dominants, però segur que senten la satisfacció d’ajudar a reflexionar sobre com sortir, com a poble, de la situació actual. Són massa les veus que amb tota tranquil·litat ens diuen que això no té sortida i que, a més, durarà molt. Com a mínim, siguin benvingudes les veus que, amb coratge, ens parlen des del realisme, en un discurs sincer, i amb voluntat d’alleugerir el futur.

Negar la realitat és, objectivament, un mal servei a la societat. Negar que s’han desvetllat molts sentiments que fracturen la convivència és un absurd. Com ho és negar-se a acceptar que les posicions ja no es confronten al Parlament sinó al carrer; que l’insult substitueix l’argument; que els objectius es difuminen mentre els problemes de cada dia segueixen erms de solucions. Això està passant; per dir-ho no cal ni aixecar la veu, ni escridassar-se mútuament. Cal constatar, simplement i sincerament, que això està passant i s’incrementa. I que això no ajuda a resoldre el problema ni apropa posicions; ben al contrari, afebleix i confronta.

Estan sent dies complicats. Tots els sentim i el conjunt del país en paga les conseqüències. Alguns, des de la tristor del seu aïllament, més que ningú. Però la cridòria descontrolada no arreglarà res; ni tampoc la reiteració en objectius no assumibles i que estan en l’origen de la situació actual. Cal prioritzar el que es vol per a demà i amb qui s’hi vol anar. El llenguatge agressiu ha de deixar pas al llenguatge constructiu; acceptar el realisme no treu ambició: la serveix més lleialment i més sincerament.

Tenim un món massa convuls per equivocar-nos deixant-nos emportar per la gesticulació inflamada d’un moment. Si es ve de molt lluny, no s’ha de tenir por del realisme. I acceptar-lo amb sinceritat, amb coratge. Cal tornar a fer de la sinceritat l’aval de la millor política.

El llenguatge agressiu ha de deixar pas al llenguatge constructiu; acceptar el realisme no treu ambició: la serveix més lleialment i més sincerament