Ells no informen al passadís

Com piquen? Què porta persones formades i amb capacitat crítica en qualsevol altre àmbit de la vida a acostar-se plens de fe i credulitat a la màgia d’unes gotes de clorit de sodi o unes herbes conreades de manera ancestral (sense tenir ni idea del que significa)?

Probablement tot comença amb un diagnòstic que et fa tombar d’esquena, perquè suggereix que et pots morir d’això o perquè indica un duríssim camí al davant sense que es vegi cap llum al fons.

Potser el segueix una absència de prou informació per part dels que t’atenen. A això s’hi afegeix una freqüent falta d’empatia. Ningú que es posi al teu lloc per afrontar milers de dubtes, per atendre preguntes que sorgiran al cap d’hores o dies. Cap referència d’altres que ja s’han enfrontat al mateix i et poden explicar com s’han anat fent càrrec del problema nou que t’ha aparegut a la vida.

I ara. De vegades, al contrari: informació en un passadís, mala cara, gest d’“acabem aviat, que tinc coses importants a fer” o manifestament enfadats amb tu perquè no has entès res de l’allau de males notícies que t’acaben de caure a sobre.

L’oferta de miracles viu en part d’un hàbil maneig de la comunicació, de què la medicina amb evidència i reconeixement podria aprendre molt. Però sobretot es nodreix de les mancances d’un sistema –sanitari i universitari–que no prepara els seus professionals per gestionar la realitat, només l’èxit.

Massa sovint no hi ha lloc per explicar com pots adaptar la teva vida a un nen autista, o com pots preveure els sobresalts d’una diabetis inestable o el reconeixement humil del que se sap sobre el càncer de pròstata.