Històries tristes
En un món tan divers, tots coneixem històries de generositat i solidaritat protagonitzades per ciutadans autòctons i per immigrants: gent que visita malalts i ancians solitaris, que ajuda econòmicament els desvalguts, que pertany a una oenagé o, simplement, que fa seu el lema “Llibertat, igualtat, fraternitat”. Tanmateix, tots podem explicar històries desagradables d’avarícia, d’abusos, de maltractaments físics i psíquics, d’insolidaritat i egoisme, on la mesquinesa de la raça humana aflora sense atendre diferències ètniques. De bones persones i de pocavergonyes n’hi ha en tots els col·lectius.
La majoria dels immigrants abandonen el seu país per necessitat, no per comprar-se uns texans. Un matrimoni de la regió de Tànger, abans de venir amb un visat turístic i establir-se aquí, vivia relativament bé. El pare tenia feina, i la mare, una botiga. Però, arran d’una disminució física d’una filla seva, i davant l’evidència que al Marroc no podien atendre-la com calia, van deixar-ho tot, i ara sobreviuen a Vic, on la nena rep unes atencions mínimes, però dignes.
La seva estada no és un camí de roses: tenen dificultats extremes per trobar una feina mínimament estable i viuen en un pis rellogats per un altre immigrant més ben situat, que els extorsiona i els estafa; la dona frega sense parar les cases dels catalans, i el pare treballa deu hores en un escorxador, a preus irrisoris. Però estan contents: el fill gran estudia i la petita rep atenció sanitària, educació i teràpies personalitzades.
Una dona del Rif es va ajuntar amb un saharià, sense casar-se. Durant dos anys, ella va pagar totes les despeses comunes de la casa, el lloguer i la manutenció. Però el dia que ell va obtenir el permís de residència, va sortir a comprar tabac i encara és hora que torni. Un dona senegalesa es va casar amb un compatriota seu per afavorir que ell obtingués el permís de residència sota la fórmula legal de “reagrupament familiar”. Una setmana després que a ell li concedissin els papers, la pobra dona es va trobar amb la casa buida. Mentre era a la feina, el seu marit va buidar l’habitatge, ho va carregar tot en un camió i va fugir sense deixar cap pista.
En aquestes situacions (en què les dones sempre solen ser les més perjudicades) col·lideixen els drets humans individuals amb la legislació del país d’acollida. Cal buscar solucions concretes per a casos concrets i reformar les lleis que puguin perpetuar o afavorir conductes deplorables.
Els partits, les associacions i els sindicats haurien de ser més valents i agafar el toro per les banyes. Tots els ciutadans, sigui quina sigui la seva procedència, han de poder defensar-se dels ultratges. I tots aquells que trepitgen els drets dels altres han de purgar els seus delictes, ja siguin catalans, espanyols, comunitaris, marroquins o de qualsevol país del món.
Viuen rellogats al pis d’un altre immigrant més ben situat, que els extorsiona i els estafa