La ignorància pluralista
La pregunta sobre les raons de l’obediència al poder té una llarga tradició. En general, s’accepta que ningú pot dominar si no té un suport voluntari. Aquest suport pot ser el de l’opinió favorable dels ciutadans o, per posar un cas extrem i tòpic, el de guàrdies pretorianes com les que servien els emperadors romans. En qualsevol cas, com va assenyalar Etienne de La Boétie a El discurs sobre la servitud voluntària” (1548), ni tan sols les tiranies depenen exclusivament de la força que pot aportar un grup de militars incondicionals. Segons l’amic de Montaigne, no acostumen a ser les armes les que sostenen el tirà, sinó la complicitat entre aquest i els cinc o sis confidents amb qui comparteix els plaers i els botins, uns confidents que, al seu torn, i també per mitjà de l’interès, dominen sis-cents individus més, que en dominen sis mil més, i així successivament, tot teixint la gran xarxa d’aquells per als quals la tirania resulta més profitosa que no pas la llibertat. Aquesta xarxa d’interessos reals o aparents de què parla La Boétie exemplifica, com el cas del poder que recolza en l’opinió pública o el cas extrem de les guàrdies pretorianes, el principi general segons el qual no es pot exercir el poder sense un suport voluntari extern. La Boétie no esmenta cap excepció a aquest principi. Karl Polanyi, però, sí que ho va fer a Personal Knowledge (1958), on descriu el que, al seu entendre, passava a la Unió Soviètica durant el últims anys del govern de Stalin. Segons Polanyi, tothom detestava el dictador. Ara bé, aquest podia governar sense tenir el suport voluntari de ningú.
Com va assenyalar Barry Barnes, la qüestió de si la descripció que Polanyi fa dels últims anys del règim de Stalin es correspon amb els fets resulta irrellevant. El que interessa és la hipòtesi que l’acompanya i per mitjà de la qual explica que Stalin pogués mantenir el poder en aquestes condicions. Aquesta hipòtesi diu que és possible que un grup d’individus obeeixi una persona que exerceix el poder sense que cap li doni un suport voluntari si cadascun suposa i tem que, en el cas de no fer-ho, com de fet tots voldrien, els altres castigarien la seva desobediència complint les ordres del superior. La literatura relaciona aquesta explicació amb el que els psicòlegs socials denominen “ignorància pluralista”, un concepte que s’usa per descriure els processos en què els subjectes creuen erròniament que tenen percepcions o creences diferents de les del grup a què pertanyen, i amaguen, per por a les conseqüències de la dissidència, la seva posició. Com passava en l’entorn de Stalin, on tots els que detestaven el dictador en el seu fur intern es mostraven unànimes a l’hora d’expressar, tant en públic com en privat, el seu sentiment de lleialtat cap a ell. El conte El vestit nou de l’emperador de Hans Christian Andersen, en què s’admira un vestit que no existeix, fabula un cas d’gnorància pluralista. Tanmateix, no cal llegir contes de fades per trobar-se poders que passegen amb vanitat la seva nuesa gràcies a aquest peculiar mecanisme psicològic.
Segons Karl Polanyi, tothom detestava Stalin, però cadascú temia que, si no l’obeïa, seria castigat