Un inici que encoratja
Orquestra Camera Musicae + Aleksandr Melnikov Director: Tomàs Grau Lloc i data: Palau de la Música (14/X/2018)
Dies enrere vam parlar d’una nova proposta d’orquestra de cambra –en principi, cordes– i de l’alta qualitat dels seus integrants. Ara presenta la seva temporada al Palau l’Orquestra Camera Musicae, creada fa poc més d’una dècada i que ha transformat la seva estructura a Simfònica assumint nous repertoris. Una altra vegada vam comentar que el fet de treballar amb directors convidats d’experiència era una bona metodologia per avançar en la qualitat, ja que tenen –com vam poder confirmar en aquest primer concert de temporada– músics molt bons. Els noms s’haurien de citar al programa de mà.
S’ha reflexionat poc sobre les orquestres a Espanya –la majoria creades fa uns vint anys i en general finançades amb diners públics–, sobre objectius artístics, més que polítics conjunturals, i sobre el fet que molt poques assoleixen un nivell de qualitat mitjà, una contradicció tenint en compte el que costen. És tot un tema que caldria tractar. A Catalunya s’avança en la millora de la del Liceu; la del Vallès continua amb la seva empremta de simple espectacle, i la que té titularitat de país no surt de Barcelona. Però, això sí, anirà al Japó .... Tornem al tema de la política en el bon sentit: com podem millorar el que tenim en funció dels ciutadans i del país.
Mentrestant sorgeixen aquestes noves orquestres –benvingudes– que també tenen suport institucional, malgrat que la seva dependència no queda mai clara; de fet, precedint el concert es va anunciar al públic la creació d’una fundació que valora “el poder de l’entreteniment” en la música i la seva eficàcia curativa. Si l’objectiu és entretenir, ho tenim clar, però, i el compromís amb l’art?
El programa de temporada té propostes atractives i obres complexes per a l’orquestra. En aquest començament tant el Concert núm. 2 de Rakhmàninov com Quadres d’una exposició de Mussorgski-Ravel exigeixen bona cohesió concertada i bons solistes. En el cas del Rakhmàninov, crec que no és obra per a l’admirat –en la música de cambra– Aleksandr Melnikov; és un concert de melositat romàntica que no va bé a pianistes tan sensibles. Orquestra i director van fer amb correcció el seu paper concertant, i on van desenvolupar més bona tasca –gràcies als bons solistes de la formació en vents metalls i fustes, tret d’algun desajust– i amb una corda molt homogènia, va ser en els Quadres, amb moments de musicalitat i brillantor.