“Bernstein podia ser insofrible, però sempre treia el millor de tu”
John DeMain, director d’orquestra, dirigeix ‘Candide’ de Leonard Bernstein al Liceu
Celebrar el centenari de Leonard Bernstein (1918-1990) també és abraçar la seva producció operística. La famosa Candide, l’òpera còmica que l’autor de West Side story va escriure inspirant-se en la famosa novel·la de Voltaire, amb tota la seva naturalesa satírica i el rerefons filosòfic, arriba per fi al Gran Teatre del Liceu (el 18 i el 20 d’octubre). Serà en versió escenificada, però, com assegura el mestre John DeMain (Youngstown, Ohio, 1944), tenint en compte les anades i vingudes i els successius canvis d’escenaris que conté la història, en versió concert resultarà més comprensible. DeMain, que va ser director musical de la Houston Grand Opera durant dues dècades, parla de la seva experiència professional amb qui va ser un dels compositors nord-americans més importants del segle XX. Va ser, sense anar més lluny, qui li va estrenar el 1983 A quiet place.
Com es va portar Bernstein? Li va deixar dirigir la seva obra?
En Lenny tenia fama d’irrompre a l’escenari pel passadís de platea, arrabassar la batuta al director i posar-se a dirigir ell mateix...
Vostè no va deixar que ho fes...
No. Ell sempre volia ser excepcional, un tracte diferenciat. I li encantava pactar. “Digue-li que li donem mitja hora més per assaig, que seran assajos de tres hores, però ni un segon més”, em deia l’intendent del teatre. “Tres hores? Fet!”, responia ell. Li vaig demanar que em deixés una setmana tot sol assajant amb l’orquestra; si no, no deixaria que em fes meva la peça. “Després podràs venir i fer-me tots els suggeriments que vulguis”, li vaig dir. “Deal!”, va respondre. Crec que durant aquelles cinc setmanes que va passar a Houston el vaig tractar d’una manera molt diferent de la resta de la gent. Com un compositor.
Per a d’altres era una estrella?
Era una estrella, i, a més, dirigia, cosa que intimidava. Recordo que a la primera lectura d’A quiet place va saltar de la cadira per ocupar el meu
lloc i li vaig dir: “Primer jo i després tu”. Podia ser insofrible. Però el mànager em va venir a dir: “No l’havia vist mai tan feliç. Què li has fet?”
Tenia una gran personalitat.
La més poderosa, però no era negativa; era molt positiva. Era jueu, li agradava dir-se a si mateix rabí (mestre) i li encantava contribuir i compartir. Podia treure el millor de tothom. A mi em va canviar la manera d’entendre espai i temps. La primera vegada que el vaig veure, jo era estudiant a la Juilliard i ell dirigia l’Orquestra Filharmònica de Nova York: el primer director dels Estats Units en aquest podi! Era el 1962, i sis anys abans havia estrenat Candide i, tot seguit, West Side story. Candide era llavors, amb els lieder de Mahler cantats per FischerDieskau, el que tothom escoltava abans d’anar al llit. La qüestió és que a la premsa li va costar acceptar-lo com a director de la Filharmònica de Nova York sent un autor d’èxit a Broadway. També li va passar a André Previn.
Vol dir que sense aquella pressió hauria fet més musicals i menys Candide? No oblidem que en Lenny havia portat Mahler als Estats Units. Va gravar totes les seves simfonies. I es va submergir en les simfonies de Beethoven, estava fascinat. Els seus gens, com els meus –els meus avis venien d’Itàlia, i el meu cognom era DiMenna, de fet, però a l’escola els mestres ho escrivien tal com sonava–, no li permetien viure sense música clàssica i òpera. Tenia una connexió forta amb Europa. I la va explotar a Candide, amb fragments a la veneciana, a l’estil Mozart... Candide és una novel·la picaresca que li va donar l’oportunitat de fer la volta al món i preguntar-se què sona espanyol, què sona alemany... I no havia passat tant temps des que Prokófiev havia escrit la Simfonia clàssica, i em sembla que hi ha una gran connexió. Esclar que és una fantasia –molt elaborada– de noi troba noia, surten tots dos al món i tornen, i en aquest sentit és una història molt americana. Però, tornant a la pregunta, a Bernstein, d’altra banda, li encantava el jazz. West Side story era bàsicament jazz, tot i que molt sofisticat i difícil. No s’havia vist res igual des de Porgy and Bess, de Gershwin. Amb tot, em sembla que després d’això va deixar d’escriure un temps. Va intentar fer Peter Pan, però no va funcionar. I va fer Trouble in Tahiti en un acte. De fet, amb West Side story estava intentant escriure una òpera, i va ser Jerome Robbins qui li va dir que ningú no l’escoltaria, que allò ho havien de ballar, cantar i parlar. I ho va convertir en un èxit. Vostè va dirigir el revival de
West Side story anys després.
Sí, i Robbins em va dir que en Lenny tenia un sentit del teatre pèssim, tot i que escrivia una música fabulosa. Potser sí que necessitava un geni teatral com Robbins per a l’estructura. Estaven molt units, creaven puzles i se’ls enviaven. Va ser interessant tornar de sobte al 1975, perquè amb West Side story, el 1957, tots es van convertir en estrelles: Bernstein, Robbins, Sondheim...
‘WEST SIDE STORY’ “En Lenny volia fer una òpera; va ser Robbins qui va dir que s’havia de ballar i cantar” ‘CANDIDE’ “La gran connexió que sentia amb Europa es veu en aquesta òpera escrita a la veneciana”