“Soc gallec, atlàntic, celta: no veig perfils, veig boires”
Tinc 47 anys. Vaig néixer a Vigo i visc per tot el món. Soc músic. Soc solter, “je suis célibataire”, els meus fills són els meus deu discos. Política? Lliure com un ocell i gallec, ni de dretes ni d’esquerres. Déu? La natura: ella decideix, i els gallecs ho sabem
Vostè és celta?
Assegut sobre una roca davant l’immens Atlàntic, des de petit, faig sonar a la meva flauta músiques cèltiques...
El que vulgui.
No m’ha contestat.
Em confirma el tòpic?
Tu ets mediterrani, jo soc atlàntic. Tu veus perfils, jo veig boires. Tu ets humanista, jo soc naturalista.
Expliqui’m això de naturalista.
L’home és mesura de totes les coses a la Mediterrània. Però a l’Atlàntic, mana la natura! I davant d’ella, què puc dir?
No, el gallec sap que no pot, que no decideix res. Deixa preguntes al vent, i que les respongui la natura: els núvols, l’oceà i els seus corrents, la terra, els rius, el llamp.
Vostè va decidir tocar la gaita...
O el meu clan, o la terra. El meu besavi tocava el bombardí, va anar al Brasil i desaparegué.
Que novel·lesc!
Va passar a dir-se Jose Nunes i va compondre la cançó No te dejaré nunca, mulata...
Això és una pista.
Als vuit anys, vaig aprendre del meu pare a tocar la gaita, i no oblidaré una nit al seu poble, A Mezquita...
Què va passar?
Jo només sabia tocar dues cançons, però els vells em demanaven “toca, toca una altra vegada, nen, toca, toca!”. I van entrar en trànsit, vaig tocar i... se’ns va fer de dia, tan contents!
Això bé deu marcar...
He continuat tocant aquella música cèltica per tot el planeta.
Per què agrada tant la música celta?
La seva reiteració amb variacions és hipnòtica, i això ha travessat els mil·lennis.
Remou emocions.
El rock naixerà a Amèrica de l’encreuament del celta d’emigrants anglos i música africana. I continua inspirant músics, de Sinead O’Connor a Ry Cooder o Sting... Els grecs arcaics parlaven de la música dels keltoi.
Què en deien?
Heròdot els esmenta al segle VI a.C. Que veneraven la natura, que tenien druides i bards. I fama de no témer ningú! I així l’hi va dir un cabdill celta a Alexandre el Gran mateix, al segle IV a.C.
Què li va dir?
“Els celtes no tenim por de res, llevat que el cel caigui damunt els nostres caps”.
D’on venien els celtes?
Eren grups d’arrel indoeuropea que migraven d’est a oest, i quan van arribar a la boira atlàntica els va guanyar la màgia, la poesia, van crear la llengua celta... i la gaita.
No la duien, la gaita?
Tocaven arpes i lires, tocaven flautes, banyes, trompes, cornamuses i protogaites... I aquí, al màgic calder de Galícia, fa mil anys, van inventar la gaita.
La gaita és gallega, doncs!
I farà el mateix viatge que tot el que és celta.
Quin viatge?
Sobre les ones, veles al vent, la gaita arriba a Irlanda, Bretanya, Gal·les i Escòcia, el 1400.
Però Espanya... és la guitarra!
No! Espanya és la trobada de la gaita i la guitarra. Hi ha una diagonal sud-oest/nord-est que passa per Madrid. Gaita a dalt, guitarra a baix. Per què no veiem mai a TVE un jove tocant una gaita? O un sac de gemecs català o una xeremia balear?
Per què no?
Per un sentit mal entès de la modernitat, es va arraconar la gaita durant els anys 80.
A la movida no li va agradar la gaita.
He tocat en festivals després d’AC/DC i s’enfaden perquè la meva gaita és més potent que les seves guitarres, i ho he mesurat: la meva gaita arriba als 1.200 decibels.
Quan van desaparèixer els celtes?
La tradició cèltica és una emoció oscil·lant, s’amaga i rebrota cada cert temps, o amb tot el món artúric, o amb el mite d’Ossian, avui amb l’ecologisme, o amb la new age...
Queda alguna cosa de la llengua celta?
El bretó és cèltic, i resisteix. Una mica el gal·lès, poc l’irlandès i sí el gaèlic escocès.
El gallec, en canvi, és llatí.
Un llatí en fricció amb llengües preromanes i el celta: la paraula centolla és celta! I hi va haver també bards bilingües.
El castellà actual fa servir alguna paraula celta?
La paraula perro és celta.
Quin músic celta és el seu favorit?
Els meus mestres són The Chieftains, banda irlandesa fundada l’any 1963. He tocat molt amb ells, un honor!
Hi ha un altre gallec amb comandament en escena: Julio Iglesias.
En un concert seu al Royal Albert Hall de Londres vaig tocar per a ell Un canto a Galicia amb els meus arranjaments amb samfoina, flauta i la seva veu a cappella.
I com va anar?
A mitja cançó vaig improvisar amb la flauta, vaig portar la melodia cap a un mode diferent, gaitístic, el mixolidi... I llavors Julio Iglesias em va sorprendre.
Per què?
Per la humilitat amb què em va seguir: va canviar la seva manera de cantar i va transformar la cançó en molt gallega. Quina astúcia. Hi vaig veure la saviesa d’un vell druida.