El supervivent que Pinault va tornar a contractar
Ando és un supervivent. El juliol del 2014 va sortir del quiròfan amb cinc òrgans menys: melsa, pàncrees, duodè, vesícula i canal biliar. “El meu metge no coneix altres casos com el meu, i m’ha demanat que digui el que, segons ell, ho explica: el meu esperit positiu. Tampoc no va ser una experiència del tot negativa. Vaig aprendre a menjar lentament, a llegir, a descansar. I a caminar deu mil passos diaris. El desembre del 2015 vaig visitar París i vaig trucar per telèfon al senyor Pinault. ‘Encara viu?’, em va preguntar. M’encanta el seu sentit de l’humor. I la intuïció, el coratge. El mateix dia em va dir: ‘Si està en forma, continuarem treballant plegats’”. Autor de la maqueta de la frustrada Fundació Pinault de l’oest parisenc, Ando es va recuperar el 2009 amb Punta della Dogana, i dos espais venecians més per a les obres reunides per Pinault en la que es considera la col·lecció particular més important d’Europa. A la mostra, la maqueta de la futura fundació ratifica que el 2019 serà un any Ando. fix, “en un diàleg entre art, arquitectura i territori”. En conjunt, “una arquitectura sovint subterrània que defineix un camí espiritual d’inscripció de l’art en la natura”.
Una natura que Ando, criatura d’un arxipèlag exposat a totes les catàstrofes naturals, no idealitza: “És bellesa, però una bellesa severa”. I l’excusa del quart intermedi: “Gènesi del paisatge”. “Allunyat de qualsevol arquitectura paisatgista, Tadao Ando estudia amb atenció el conjunt de dades naturals, històriques i socials d’un lloc –explica el comissari– a fi de valoritzar la memòria dels que hi van intervenir, enriquint-lo amb noves dimensions”.
D’aquí surt “Diàlegs amb la història”, tancament de la visita. A més de dibuixar contínuament –el mateix matí del vernissatge es va donar el luxe de fer el que cap visitant no gosaria fer, dibuixar a la paret o en una de les seves maquetes–, aquest viatger autodidacte, que diu que ha après la importància de la llum a les esglésies romanes, és un lector apassionat de la història de la seva disciplina. Respecte per la memòria i l’esperit dels llocs –formula–, però amb la voluntat d’establir espais contemporanis”.