Els bancs hauran de pagar l’impost de les hipoteques
El Suprem canvia d’opinió i dicta que el gravamen no recaigui en els clients La mesura pot costar 4.000 milions a la banca, que cau a la borsa
El Tribunal Suprem (TS) va establir ahir que és el banc i no el client qui ha de pagar l’impost de les hipoteques. Aquesta decisió suposa un canvi radical en la jurisprudència del Suprem en aquesta matèria, i va tenir efectes immediats, tant en la cotització dels bancs en borsa com entre consumidors i usuaris, d’una banda, i entitats bancàries, de l’altra. Entre els primers, alegria. Entre els bancs, acatament de la decisió, però autodefensa, en subratllar que no han percebut mai “cap quantitat” en concepte d’impost d’actes jurídics documentats.
El canvi d’interpretació legal pot suposar per a aquestes entitats financera entre 3.500 i 4.000 milions d’euros per les reclamacions a les que tindran que fer front i la nova política que hauran d’aplicar (el cost superaria d’aquesta manera el que van haver d’assumir per les clàusules terra). Una associació de consumidors ha quantificat en 6 milions de titulars els afectats. Com a conseqüència d’això, els sis bancs de l’Ibex van patir ahir un duríssim càstig a borsa, en una jornada en què es van deixar 56.300 milions d’euros de capitalització. El Santander i el BBVA, amb menor exposició al mercat domèstic, van limitar les pèrdues (vegeu gràfic adjunt).
La sentència del Suprem és clara i contundent. La seva decisió és que qui ha d’abonar l’impost sobre actes jurídics documentats en les escriptures públiques de préstec amb garantia hipotecària és l’entitat prestadora, no qui rep el préstec. La resolució –de la qual ha estat ponent el magistrat Jesús Cudero– modifica la jurisprudència establerta fins ara per la Sala Conals tenciosa, i per tant reinterpreta el text refós de la llei de l’impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats i el seu reglament. D’aquesta manera, la sentència conclou que no és el prestatari el subjecte passiu d’aquest últim impost en les escriptures notarials de préstec amb garantia hipotecària sinó l’entitat que presta la suma corresponent.
En essència, el Suprem arriba a aquesta conclusió tenint en compte que el negoci inscriptible és la hipoteca i que l’únic interessat en l’elevació a escriptura pública i la ulterior inscripció d’aquests negocis és el prestador. Per quina raó? La decisió ho explica argumentant que només mitjançant aquesta inscripció l’entitat que concedeix el préstec podrà exercitar l’acció executiva i privilegiada que deriva de la hipoteca. En altres paraules, la part més interessada que la hipoteca consti en una escriptura pública i s’inscrigui en el registre és l’entitat bancària, perquè així s’assegura la recuperació de la quantitat prestada.
La decisió implica, al cap i a la fi, l’anul·lació de l’article del reglament de l’impost que establia que era el client que havia d’abonar l’impost. El Suprem considera que aquell article és contrari a la llei que desplegava. La sentència anul·la, en concret, l’article 68.2 de l’esmentat reglament, aprovat per Reial Decret 828/1995, de 25 de maig.
Les associacions de consumidors van celebrar ahir la decisió i van animar els afectats a reclamar tribunals. Facua, en concret, va instar el Govern central i les comunitats autònomes a “emprendre mesures” per supervisar la reacció de la banca i garantir que sigui efectiva. L’associació va afegir que aquesta “excel·lent notícia” ha de canviar el sentit de les milers de sentències que es dictaran sobre aquesta matèria en els propers anys. L’associació Adicae, al seu torn, va qualificar la decisió com “una gran victòria de la legislació europea, i també espanyola, que protegeix els consumidors, però que s’ha interpretat molt malament en tots els aspectes”. La legislació espanyola hipotecària ha estat àmpliament criticada a Europa.
El recurs que ha motivat aquesta sentència va ser presentat per l’alcalde de Rivas (Madrid), Pedro del Cura, per mitjà de l’Empresa Municipal de l’Habitatge. Del Cura va dir ahir que la decisió demostra que “els ajuntaments defensen la gent”.
El cost de la decisió per a les entitats pot arribar als 4.000 milions d’euros segons Moody’s