Alfred Brendel
PIANISTA I ESCRIPTOR
El gran pianista Alfred Brendel i el sociòleg Richard Sennett van omplir ahir el Petit Palau amb la seva xerrada sobre música i convivència. Brendel, ja retirat, va fer broma dient que no confiaria en cap pianista perquè són asocials.
Pensadors gairebé a cada cantonada. Ahir la Biennal de Pensament de Barcelona Ciutat Oberta va viure un dels dies més densos –i amb més afluència de públic– amb una sèrie de noms ben coneguts: el pianista i escriptor Alfred Brendel i el sociòleg Richard Sennett al Palau de la Música; l’agut analista del tecnocapitalisme Evgeni Morozov i l’advocada i activista guatemalenca Renata Ávila al Palau Macaya del passeig Sant Joan; l’exsecretari d’Estat José María Lassalle i els politòlegs Fernando Vallespín i Máriam Martínez-Bascuñán en una plaça de Sants; l’arquitecte Iñaki Ábalos al fossat del mercat de Sant Antoni; l’escriptora colombiana Laura Restrepo a la biblioteca Camp de l’Arpa... I molts més. Si la Biennal s’havia proposat portar el pensament a tota la ciutat, ahir gairebé ho va aconseguir.
MÚSICA PER CONVIURE Escoltar-se mútuament és símbol de democràcia
Dos dels grans noms de la jornada es van concentrar al Palau de la Música. El gran pianista austríac ja retirat Alfred Brendel, ara molt dedicat a l’escriptura –ahir fins i tot va llegir un dels seus poemes–, i el sociòleg dels Estats Units Richard Sennett, autor d’obres com
La corrosión del carácter. Dos homes que es coneixen des de fa anys i que tenen molt en comú, tot i que també força diferències: Sennett va ser violoncel·lista fins que una operació fallida de túnel carpià el va portar a la sociologia. Això sí, Sennett va créixer en un ambient, el dels cinquanta i els seixanta, va recordar, influït pels refugiats europeus i en què la cultura era un acte comunicatiu col·lectiu, en què llegien junts i de- batien el que havien llegit, en una actitud molt política. Es va fer violoncel·lista i no pianista com Brendel, que, va recordar, de petit va viure amb els feixistes i els nazis a Àustria, cosa que el va vacunar contra clans i tribus. “No confio gens en els pianistes: són totalment asocials”, va dir de broma Brendel. “Pensen: ‘Jo estic sol i puc expressar els meus sentiments; mira aquells pobres bojos que han de tocar junts’”, va afegir. I va remarcar: “Escoltar-se mútuament és un símbol de democràcia i convivència. Durant els assajos els músics lluiten els uns amb els altres d’una manera civilitzada i coordinada”. Sennett va recordar que en els seus escrits ha utilitzat l’experiència musical com a model per cooperar en la feina i la vida. I va parlar del poder de la música per crear ordre en nens de barris pobres amb famílies molt desestructurades a través de l’assaig diari amb l’instrument. “Molts deien que els nens pobres no ho podrien fer, i es van equivocar”, va dir, com a reflexió, i això li va donar peu a llançar una diatriba contra la paraula accessible, “tan de moda avui quan els programadors de teatres i auditoris pensen en el públic”. “Sembla que volen que el públic no tingui por. És una manera molt condescendent de pensar: no pots donar res difícil perquè aprenguin i s’hi fiquin”. En aquest sentit, Brendel va etzibar que com a pianista no ha cregut mai “que hagués de tocar per al públic, sinó que el públic ha de mirar cap amunt amb el pianista”.
INTERNET, NOU TIRÀ? Una Europa sense intel·ligència artificial serà colonitzada
L’assagista bielorús Evgeni Morozov, autor d’El desengaño de internet o La locura del solucionismo
tecnológico, va dialogar al Palau Macaya amb l’advocada i activista guatemalenca Renata Ávila –defensora, entre d’altres, de Julian Assange i Rigoberta Menchú– sobre el nou colonialisme que porten les empreses tecnològiques. “Només els EUA o la Xina –va dir Morozov– poden donar resposta als reptes que planteja internet. Manen Silicon Valley i Pequín”. Com a exemple del poder del gegant asiàtic, va assenyalar que, “malgrat que la xarxa afavoreix la compartició de dades a escala internacional, la Xina ho ha aconseguit limitar per mantenir la seva sobirania. La Xina es gasta, a més a més, 120.000 milions de dòlars en el seu programa d’intel·ligència artificial. Els països que no en desenvolupin acabaran colonitzats, pels EUA o per la Xina. Europa hauria de lluitar per convertir-se en un tercer actor tecnològic global o perdrà el control dels seus sectors clau. No en té prou amb prohibicions a la defensiva, necessita una estratègia industrial”. “Europa ha de recuperar –va replicar Ávila– la seva narrativa pròpia i oferir més qualitat i democràcia que els seus competidors”. “La gent –va opinar– som
Ple al Petit
Palau. El pianista Alfred Brendel i el sociòleg Richard Sennett van conversar amb Carlos Calderón
mà d’obra gratuïta per a les grans empreses dels EUA. És la mateixa explotació de sempre, ens estan robant les dades, les econòmiques, les policials, les aficions, i no ens n’adonem”. Morozov va demanar que “es compensi les persones per les dades que cedeixen”. I va explicar que “el capital internacional, després de la crisi del 2008, es va posar a invertir en tecnològiques i digitals. Els diners de les tecnològiques venen dels fons sobirans de països com l’Aràbia Saudita, els Emirats o Noruega”.
“Abans el capitalisme i la modernitat eren antagònics”, va explicar el bielorús. “La planificació urbanística o les polítiques públiques d’educació o sanitat s’oposaven al capitalisme, de la mateixa manera que es llançaven polítiques d’ajuda al tercer món. Hi havia una lògica humanista que ara no es veu: dominen els mercats financers”. Ávila va advocar per una estricta regulació pública de les activitats de les grans empreses digitals: “La llei hauria d’obligar els partits polítics a ser transparents i mostrar d’on venen les seves dades digitals i qui els les facilita”.
DEMOCRÀCIA EN CRISI Els populismes afloren per la incertesa sobre el futur
Per què sorgeixen els populismes avui? A aquesta pregunta van intentar donar resposta tres pensadors que han publicat llibres amb la paraula populisme al títol. El filòsof Josep Ramoneda, que va moderar l’acte, va ironitzar que “el populisme es caracteritza per fer promeses que no es poden complir, però això avui es podria generalitzar a tots”. Els convidats van coincidir a assenyalar el futur incert a què s’enfronten els joves com una de les claus. Fernando Vallespín, catedràtic de Ciència Política de la UAM, va començar amb “una frase populista”: “El populisme ha rebrotat perquè s’ha pres el poder al poble”, perquè “la democràcia no té la capacitat per traslladar al poder el que el poble vol; l’acció política està restringida”. I va vaticinar: “Estem en una d’aquelles revolucions d’un sistema polític pensat al segle XIX. El pacte social s’ha trencat per una de les parts”. Máriam Martínez-Bascuñán, doctora en Ciència Política, va denunciar que “avui la discussió es tanca entre populistes i liberals, amb tota la pobresa que això implica”, ja que “estem en un moment de moltíssima complexitat; és important fer pedagogia i experimentar amb altres maneres de representació”. L’expolític popular José María Lassalle, “ara dedicat a la vida acadèmica”, va apuntar: “La democràcia està evolucionant d’una democràcia liberal a una democràcia populista. El tsunami de dades està trencant una alteració en la combinatòria a la matriu del sistema polític tal com el coneixem”.