Futur cosmopolita
Luis Racionero escriu: “Ser ciutadà del món és la pròxima etapa: per això haurem de ser europeus primer, com abans vam ser espanyols i abans encara catalans, castellans, bascos o gallecs, i abans encara indiketes o al·lòbroges”.
El menyspreu d’Unamuno per la ciència europea, de la qual ens vam beneficiar sense complexos, és una actitud carpetovetònica, gairebé berber, de tribu nòmada per les muntanyes de l’Àfrica. Ara és la judicatura espanyola la que s’instal·la en el que inventin ells. Amb les decisions judicials d’Alemanya i Bèlgica i la retirada de les euroordres per no patir les mateixes derrotes a Escòcia i Suïssa, Europa li deia a Espanya que aquest no era el camí per tractar un conflicte polític. Però hi ha a Espanya una llarga tradició aïllacionista que no sent vergonya per desentonar davant Europa. Amb els presos polítics i polítiques som davant un “que inventin ells” contemporani. I, malgrat això, com pot Espanya ignorar Europa o Europa ignorar Espanya quan tots dos són una i la mateixa cosa?
La cultura europea és el resultat de quatre elements: les restes de la tradició grecollatina de la Mediterrània; l’ètica del cristianisme, oriental i celta; l’individualisme emprenedor dels invasors bàrbars, i les ciències reelaborades pels semites àrabs i jueus. A partir d’aquests elements, que conflueixen a la península Ibèrica, Itàlia elabora la síntesi del Renaixement que donarà origen a la ciència occidental i a la tecnologia que desenvoluparan els països nòrdics.
Europa no és un Volksgeist, com voldrien els romàntics, no és un esperit únic, sinó un mosaic cultural, dins del qual hi ha una Repúblique des Lettres que permet l’autonomia de l’esperit individual. No veig contradicció entre la tradició romàntica i la humanista. La idea romàntica de cultura local emfatitza els aspectes d’identitat i pertinença; la llei humanista d’autonomia de l’esperit emfatitza el nivell superior en la jerarquia de necessitats psicològiques: la creativitat. En aquest nivell es fa veritat la frase de Ghiberti: “Només aquell que ho ha après tot no és estranger enlloc; exiliat i sense amics, és ciutadà de qualsevol país. On un home instruït fixa la seva residència, és a casa”.
Ser ciutadà del món és la pròxima etapa: per això haurem de ser europeus primer, com abans vam ser espanyols i abans encara catalans, castellans, bascos o gallecs, i abans encara indiketes o al·lòbroges. Res no desapareix en aquest procés d’integració i tot se suma, se superposa, augmenta la solidesa, llevat que desitgem restar, però en aquest cas dilapidem un patrimoni ja existent.
La importància d’Europa no pot basar-se en preteses eminències culturals seves –perquè no és cert– ni ha de basar-se en elles –perquè és insultant–. Els nostres intel·lectuals europeus encara presumeixen de l’individualisme, la raó o la llibertat com a creacions exclusivament europees. Ja n’hi ha prou de suposar que els grecs són l’origen de la individualitat, l’humanisme, el pensament. Com es pot afirmar que abans dels grecs no existia la dignitat humana, el pensament o l’individu? Que potser els hindús no tenien l’atman, esperit immortal i individual? Igualment a Egipte: que potser Imothep no era un individu pensant? Com va dissenyar, doncs, Sakkara? Els tòpics més absurds es repeteixen sense vergonya pel que fa al món grec.
Needham ha demostrat que va ser la Xina la civilització més avançada del món fins al segle XVI, quan emergeix Europa com a potència mundial; però no oblidem que, per a vergonya nostra, els xinesos coneixien la pólvora i només la utilitzaven per als focs artificials. Amb la brúixola i la pólvora dels xinesos i l’agressivitat pròpia, els europeus van navegar pel món i van atacar tots els pobles del planeta per subjugar-los i explotarlos: la incontinència (que vol dir sortir del continent) europea no ha tingut límits i hi estem tots involucrats: francesos, espanyols, italians, anglesos, holandesos. Per això no podem ara presentar-nos davant el món com a paladins de la llibertat, l’humanisme o el pensament, quan vam anar per tots els països com a tirans, inhumans i cobdiciosos.
Que alguns grecs van proposar certs ideals, repetits en el Renaixement, no vol dir que els hàgim aplicat, perquè quan els primers jesuïtes van arribar a Catai, els xinesos es van sorprendre de conèixer una gent –els cristians– que predicaven el que no feien. Típicament europeu.
Denis de Rougemont ha recopilat en un llibre tres mil·lennis d’existència europea com a entitat pensada conscientment pels seus components. La manera més àmplia i precisa de delimitar una cultura és per la determinació dels símbols que els seus components comparteixen o accepten en comú; per exemple, els que s’emocionen davant l’arbre de Gernika són bascos; els que vibren a Montserrat, catalans; els que ho fan davant un film de Woody Allen, postmoderns.
Quin símbol comparteixen els europeus? La revolució, en les seves diverses formes: Mariana amb la seva gorra frígia i els pits a l’aire, o la versió puritana anglesa, en forma de màquina de vapor. La russa, més neolítica, proposa la falç i el martell. Europa és revolució: ni els xinesos, ni els indis, ni els asteques, ni els perses no es van revolucionar mai. I Europa és, a més, viatge, descobriment, instal·lació en terres llunyanes, exploració, tràfec.
Europa va inocular al món dues idees: la revolució i el descobriment, i totes dues tant en el pla mental –ciència, ideologia– com en el físic –invenció, viatge, exploració–. Són els símbols que donen la imatge europea al món amb més realisme.
Europa va inocular al món dues idees: la revolució i el descobriment, tant en el pla mental com en el físic