Evangèlics
Allà on hi ha comunitats cristianes perseguides, hi ha grups evangèlics que lluiten per salvar-los
És esmentar la paraula evangèlic i immediatament imaginem els predicadors nordamericans que convulsen en ple èxtasi diví als platós de les televisions. Una mena de curanderos amb sobredosi de dòlars i retòrica excitada. Confesso que aquesta era la meva imatge quan vaig tenir l’oportunitat de compartir una celebració religiosa evangèlica fa alguns anys. Totes les meves neurones m’avisaven de la inoportunitat d’estar en aquell esdeveniment, la meva condició de nocreient i, sobretot, el meu rebuig frontal de l’ús de l’espiritualitat per fer negocis espuris. Dit en versió Loquillo, què hi feia una noia com jo en un lloc com aquell? Quan vaig acabar vaig tenir la resposta: desfer prejudicis i aprendre.
Anys després continuo sense trobar el mòbil per parlar amb Déu i continuo sentint repulsió per l’oportunisme, la demagògia i la perversió de l’espiritualitat amb finalitats econòmiques, però també soc capaç de reconèixer l’extraordinària tasca social i espiritual que els grans moviments evangèlics fan als barris més desestructurats i a les zones més difícils. Més enllà de les estrelles que sermonegen als platós, hi ha una quantitat ingent de pastors evangèlics que viuen la seva fe religiosa com una entrega al proïsme i mantenen vius els principis més primigenis del cristianisme. Són autèntics missioners de la paraula de Jesús, i amb ella intenten crear comunitat, protegir les famílies i, en definitiva, ajudar a construir identitat als qui han deixat el seu país per viure en terra estranya. Probablement aquest és el motiu de l’èxit que tenen entre milions de persones: que han tornat al carrer en el sentit literal del terme, s’impliquen en els seus problemes, tracten temes punyents com la drogroaddicció o el desarrelament i la misèria, i no ho fan des del púlpit i la porprada, sinó arran de terra. A més, allunyats de la pompositat catòlica o del rigor protestant, aquests moviments tenen un gran sentit de l’espectacle i la festa, i barregen l’espiritualitat amb els càntics i l’alegria. Personalment, cada vegada que he pogut contemplar les seves celebracions, no he resolt la meva falta de fe, però he marxat amb sobredosi d’optimisme i bon ànim. I vistes les seves accions en les classes populars que els segueixen, cal reconèixer una tasca molt notable.
Hi ha un altre aspecte que m’obliga al respecte: la seva extraordinària tasca a les zones on els cristians pateixen persecució.
Vaig descobrir el seu paper quan preparava el meu llibre S.O.S cristians, i ahir vaig poder agrair-ho als dirigents evangèlics que van venir a la meva presentació a Miami. Siguin caldeus, assiris, siríacs, cristians coreans, catòlics nigerians, allà on hi ha comunitats cristianes perseguides, hi ha grups evangèlics que lluiten per salvar-los. És una tasca d’alt risc, nul·la pompositat i entrega total. Era hora de posar llum a la lluminositat de les seves accions.