L’última abraçada
Faig lliscar el meu cos dins del seu, en un sol moviment com de ball aquàtic
Acabo la meva feina i baixo al camerino a desmaquillar-me, quan em diuen que una espectadora vol fer-me una abraçada. Que algú vulgui abraçar-te hauria de ser una cosa bonica en si mateixa, encara que aquí sapiguem que l’espectadora, confosa, no és exactament a mi a qui vol abraçar sinó al personatge que ha vist a l’escenari o, en tot cas, a l’autora morta que ha escrit les paraules que sortien per la meva boca. Està plorant, m’adverteixen. Entenc que l’espectadora s’ha emocionat perquè el final d’aquest text és commovedor, i el meu personatge li ha fet pena. També perquè quan les actrius plorem en escena, amb les nostres tècniques secretes de fontaneria, sovint es produeix un efecte contagi. Segurament es tracta de les famoses neurones mirall que s’activen entre congèneres, creant vincles emocionals entre desconeguts, per a beneplàcit de l’empatia mundial, tan necessària. Neurones mirall que, sigui dit de passada, està científicament demostrat que sovintegen més als cervells femenins que als masculins. Assumpte delicat del qual em fa l’efecte que no hem parlat prou, que podria explicar moltes coses, que donaria fins i tot per escriure un llarg manifest polític ple de futur, que ara no ens aturarem a exposar perquè l’espectadora plorosa espera al passadís.
Surto. Hola, diu, i obre els braços. L’abraçada es presenta intensa, abrupta i silenciosa. Ja posades, no em sembla malament anar directament al gra, així que faig lliscar el meu cos dins del seu, en un sol moviment com de ball aquàtic. Els nostres pits s’acoblen, noto la seva respiració i la seva olor desconeguda, que es barreja amb la meva formant una fragància nova. L’espectadora m’ha embolcallat com si se m’empassés. Hi ha abraçades que se sap com comencen però no com acaben, i aquesta n’és una. Així estem, enroscades al passadís, sense solució de continuïtat. Insensates, hem deixat passar aquells primers segons en què hi ha capacitat de reacció, aquell primer impuls que ofereix la possibilitat d’una abraçada ràpida, de copet a l’espatlla. Hem deixat que l’onada ens engoleixi. Estem atrapades. Com podríem ja deixar-nos anar? Qui gosa fer ara el primer pas per trencar una unió que ja s’ha tornat tan íntima, gairebé eterna, inexorablement enganxosa? Sento els batecs del seu cor entre els meus com un rellotge ancestral i, atrapada al ventre de la balena, amb un tros de la seva cabellera a la boca i algunes llàgrimes calentes a la meva orella, em pregunto si algun dia tornaré a veure la meva família. Gairebé no respiro. I penso que aquesta espectadora no m’abraça a mi, ni al meu personatge, ni a l’autora morta. L’espectadora plora des del seu propi pou sense fons, i s’abraça en tot cas a si mateixa, com una mena de venjança lenta, pietosa i animal.