Europa llança la seva primera missió a Mercuri

La nau BepiColombo s’enlaira aquesta nit des de la Guaiana per desxifrar els misteris del planeta més petit

Serà un viatge llarg. Malgrat que l’òrbita de Mercuri no és gaire més lluny de la Terra que la de Mart, i a Mart s’hi arriba en set mesos, la nau BepiColombo, que es llançarà des de Kourou, a la Guaiana Francesa, aquesta nit, necessitarà set anys per arribar a Mercuri.

La diferència es deu al fet que a Mart s’hi pot anar directament, sense escales, ja que es viatja en direcció contrària al Sol. Però, per anar a Mercuri sense ser engolida per l’enorme gravetat del Sol, la BepiColombo haurà de completar 18 òrbites a l’estrella en un viatge de 9.000 milions de quilòmetres –o 60 vegades la distància de la Terra al Sol– abans de deixar-se atrapar pel minúscul camp gravitatori del planeta.

És “un dels viatges més complexos que s’han dirigit en la història del centre de control de missions de l’Agència Espacial Europea (ESA)”, destaca l’agència en un comunicat del 12 d’octubre.

La dificultat per arribar a Mercuri explica que sigui el més desconegut dels planetes interiors del sistema solar. Hi ha un món d’enigmes que la BepiColombo intentarà desxifrar. Els astrònoms no tenen explicació per al seu enorme nucli de ferro –que ocupa el 75% del diàmetre del planeta– ni per al seu camp magnètic –que el distingeix de Venus i de Mart però que l’equipara amb la Terra–. Podria ser que Mercuri, que ara és el planeta més petit del sistema solar, fos més gran en el passat però perdés les capes més externes en algun cataclisme i quedés reduït a poc més que el nucli?

Tampoc no tenen explicació per a les molècules volàtils que actualment s’escapen de la superfície i que, tenint en compte la proximitat amb el Sol, fa milers de milions d’anys que s’haurien hagut d’esgotar. Podria ser que Mercuri hagués nascut més lluny del Sol i que alguna carambola còsmica l’hagués acabat enviant al costat de l’estrella?

Tampoc no se sap per què l’hemisferi sud del planeta és ple de cràters antics mentre que l’hemisferi nord està entapissat de minerals volcànics que van haver d’aflorar a la superfície en un passat més recent.

“És el planeta dels misteris”, va afirmar Johannes Benkhoff, de l’equip científic de la BepiColombo, en una trobada amb periodistes organitzada per l’ESA per presentar la missió.

Malgrat aquests misteris, que converteixen Mercuri en una de les destinacions científiques més atractives del sistema solar, fins ara només l’han visitat dues missions. La Mariner 10 de la NASA es va situar en òrbita al voltant del Sol per seguir el planeta i el va sobrevolar tres vegades el 1974 i el 1975. La Messenger, també de la NASA, es va llançar el 2004 i es va situar en òrbita al voltant de Mercuri el 2011, on va passar quatre anys abans d’estavellar-se contra la superfície.

La BepiColombo europea i la Messenger de la NASA es van començar a gestar a la mateixa època, a partir del moment que es va esbrinar com es podia llançar una nau cap a Mercuri i aconseguir que es quedés en òrbita al seu voltant. El càlcul de la trajectòria, que es basa a sobrevolar Venus i el mateix Mercuri diverses vegades i aprofitar la gravetat dels planetes per maniobrar, es deriva de les investigacions de l’astrònom italià Giuseppe Colombo (1920-1984), a qui els amics i els col·legues deien Bepi i a qui l’ESA ha homenatjat donant el seu nom a la missió. També a la mateixa època l’agència espacial japonesa (JAXA) es va proposar d’enviar una nau a Mercuri.

De les tres propostes, la Messenger de la NASA va tirar endavant. La BepiColombo europea, que al principi era més ambiciosa i s’havia de llançar el 2009, es va començar a veure frenada per dificultats tècniques i pressupostàries. I la japonesa es va cancel·lar.

La BepiColombo s’havia concebut inicialment com una missió doble. Combinaria una sonda que aterraria a la superfície de Mercuri –un lander, en l’argot del sector espacial– i un satèl·lit que se situaria en òrbita al voltant del planeta –un orbiter–. Però el 2003, veient que no li arribaven els diners, l’ESA va optar per sacrificar el lander i va convidar el Japó a afegir-se al projecte.

El resultat torna a ser una missió doble, però aquesta vegada formada per dos satèl·lits, un d’europeu i un altre de japonès. El satèl·lit europeu, MPO (inicials en anglès d’orbitador planetari de Mercuri), va equipat amb onze instruments científics per estudiar l’interior, la superfície i l’exosfera del planeta. El japonès, MMO (orbitador magnetosfèric de Mercuri), porta cinc instruments per estudiar el camp magnètic de l’astre i la seva interacció amb el vent solar.

L’ESA, que lidera el projecte, també aporta la nau per arribar fins a Mercuri i un escut per protegir el mòdul japonès de la radiació solar durant el viatge. En conjunt, Europa inverteix 1.300 dels 1.650 milions d’euros de la missió, o gairebé un 80%. Uns cent milions provenen de les aportacions d’Espanya a l’ESA.

La indústria espacial espanyola es beneficia d’aquesta aportació amb la participació de set empreses que han obtingut contractes per participar en la BepiColombo (Alter, Casa, Crisa, Iberespacio, Rymsa, Sener i TAS-ES). Al conjunt d’Europa, 83 empreses de 16 països

han participat en la construcció del satèl·lit, en un consorci coliderat per Airbus Defence and Space i per Thales Alenia Space.

El redisseny de la missió a partir del 2003, amb la renúncia al lander i la incorporació del mòdul japonès, va obligar a endarrerir fins a l’any 2008 la firma del contracte per construir el mòdul MPO. En aquell moment, es va fixar el llançament per al 2013. Tot i això, les dificultats tècniques que van sorgir al llarg del projecte, sobretot per evitar danys als panells solars, han acabat endarrerint el llançament cinc anys més.

“El gran repte per a la BepiColombo és l’entorn tèrmic extrem en què haurà de treballar”, explica Ulrich Reininghaus, director del projecte BepiColombo a l’ESA. “Vo- lem a un forn de pizzes”. A una distància de menys de 60 milions de quilòmetres del Sol, rebrà una radiació solar unes deu vegades més intensa que la que arriba a la Terra. Les parts de la nau exposades al Sol hauran de suportar temperatures de 450 graus Celsius, suficients per fondre plom. Quan estiguin a l’ombra baixaran a 180 sota zero. Els instruments científics, d’altra banda, s’hauran de mantenir sempre a temperatures moderades per poder funcionar. “Això ens ha causat diversos retards. Ens ha costat molt més del que esperàvem”, va explicar Reininghaus a la trobada amb periodistes que va organitzar l’ESA.

Però 25 anys després que astrònoms europeus proposessin per primera vegada enviar una missió a Mercuri i 18 anys després que l’ESA l’aprovés, la BepiColombo per fi està muntada sobre un coet Ariane 5 a la base espacial de Kourou esperant salpar aquesta nit.

El llançament està programat per a les 22.45 h, hora local de Kourou, que seran les 3.45 h de la matinada a Espanya. L’ESA oferirà una retransmissió del llançament en directe a través del seu web (Esa.int/ live) des de les 3.15 h fins a les 4.30 h. Després del llançament, la BepiColombo tornarà a passar pel costat de la Terra l’abril del 2020 per desviar la trajectòria i dirigir-se cap a l’òrbita de Venus. Després sobrevolarà Venus dues vegades, l’octubre del 2020 i l’agost del 2021, cosa que aprofitarà per obtenir noves dades de l’atmosfera i l’estructura interna del planeta, abans de posar el rumb cap a Mercuri. Haurà de sobrevolar Mercuri sis vegades en els quatre anys següents per frenar-se i poder-se situar en òrbita el desembre del 2025.

Una vegada arribi a Mercuri, el mòdul europeu MPO i el japonès MMO se separaran per treballar en òrbites diferents. La part europea de la missió està programada per durar un any, malgrat que l’ESA té previst prorrogar-la un segon any si la nau està en bon estat a finals del 2026.

En el millor dels casos, podria durar tres o quatre anys, com la Messenger de la NASA. Després se li acabarà el combustible per controlar la seva trajectòria i s’estavellarà contra Mercuri. El mateix final que tindrà el mòdul japonès quan acabi la seva missió.

El gran repte ha estat dissenyar una nau capaç de resistir 450 graus al sol i 180 sota zero a l’ombra

És el més inexplorat i desconegut dels planetes rocosos: només dues sondes l’han visitat abans