Màxim Huerta: “He tornat a recuperar la il·lusió adormida”
L’exministre publica una guia del París dels anys vint
París sempre és un bon refugi per als grans amors, o per reposar-se de les grans penes. No consta si Màxim Huerta està vivint una gran història romàntica, però la capital del Sena ha estat el bàlsam que li ha tornat la il·lusió després del seu fugaç pas pel ministeri de Cultura. El periodista i escriptor va ser ahir a Barcelona per presentar Paris sera toujours Paris (Lunwerg), una evocadora guia de la capital francesa als anys vint que il·lustra Maria Herreros.
Entre les prestatgeries de la Fnac del Triangle, i acompanyat per una seixantena d’assistents, el periodista i escriptor va reconèixer que amb aquest llibre “he tornat a confiar en mi i he recuperat la il·lusió, que no tenia perduda, però sí adormida”. Un públic, majoritàriament femení (“elles són un 70% dels lectors”, recorda Huerta) i embadalit que segueix el presentador des del seu pas pel programa d’Ana Rosa Quintana, com ara Pili Arraya: “Ho llegeixo perquè m’agrada ell. Compro llibres electrònics, però els seus els tinc en paper. Ah, i soc jo i no dimiteixo. Em va fer molta ràbia, era com donar la raó als qui l’atacaven. Hauria estat un gran ministre”.
Arriba l’exministre, acompanyat de Maria Herreros, i corre a abraçar un home amb barba en un discret segon pla. Li lliura el seu llibre... Javier Ortega, director editorial de Lunwerg, parla d’“un any convuls”. Huerta el talla, amb una ganyota entre esverat i divertit: “No s’han de donar detalls...”. El sobreentès sobrevola la planta dos de la Fnac i Ortega recula: “No, si ho deia perquè la Maria ha estat mare...”
Però res no enterboleix el bon rotllo. El fins ara ministre més breu de la democràcia espanyola reconeix que aquest “ha estat un llibre feliç; en un moment gris per moltes coses que han passat i que estan passant, aquest és un llibre ple de color”. Maria Herreros reconeix que “és per als nostàlgics, per aquells que enyorem una miqueta el passat i els temps quan tot era més espontani”. “Esclar que sí, quines ganes d’apujar-se la faldilla i ensenyar el cony, com Kiki de Montparnasse”, remata Huerta, i la sala esclata a riure.
Bohemis, dones alliberades i racons pintorescos esquitxen el llibre, “un París lumpen i divertit”que ha tornat la il·lusió al (ja només?) escriptor. Un volum preciós però no preciosista que recull un bon grapat d’anècdotes per conquerir els amants de la capital francesa (i que segur que també sorprendrien més d’un parisenc). Huerta adora París des que les seves ties emigrants tornaven a Utiel cada setembre per a la verema “i estaven resplendents, com si tornessin del regne d’Oz”, explica.
Va conèixer Herreros quan la dibuixant el va retratar per a un article en una revista. “Ens vam agradar molt; teníem ganes de treballar plegats”. Gaudint de cafè i croissants va néixer el projecte. Mentrestant, també va néixer el nadó de la Maria, que té un any, i al juny Huerta va ser nomenat ministre. Va durar sis dies. Va dimitir per un frau a Hisenda pel qual ja havia pagat la multa.
Hi ha vida després d’haver estat qualificat com a Màxim el Breu? Sí, ha viatjat molt i també ha dibuixat apunts urbans i rurals dels llocs visitats. Per primera vegada els ha mostrat al seu Instagram: “No em venia de gust treure paraules”, reconeix. Té mà per al dibuix: “De petit em portaven a mecanografia i pintura”. Però també té un petit secret. El seu mestre és el dibuixant Juan Linares, que el coneix des de fa uns mesos: “En Màxim és molt disciplinat. He d’anar amb compte amb el que li proposo perquè es pot obsessionar molt fins que ho aconsegueix”... Per això Huerta el va saludar tan efusivament en arribar. Huerta, que s’identifica “totalment” amb les il·lustracions de la seva companya (de llibre i d’inicials) no descarta seguir-ne els passos. De moment, prepara novel·la nova. Ja en van set.
Curiosament, el currículum que proporciona l’editorial en la convocatòria omet que Màxim Huerta va ser ministre, però ell assegura, rotund: “Estic molt orgullós del meu pas pel ministeri de Cultura i Esport”.
Maria Herreros il·lustra uns textos que recorren la vida bohèmia de la ciutat
Dedica el llibre a les seves ties emigrants a França: “Per mi, eren com si tornessin d’Oz”