Aversió a la solució
Existeix el canvi climàtic? Potser creure-hi depengui, per moltes persones, del que els experts indiquen que cal fer per intentar pal·liar-lo. Si resoldre l’escalfament global implica sacrificis (com ara un augment d’impostos) és probable que n’hi hagi que pensin que potser el problema no existeix.
Això és tan sols un exemple del treball de dos professors universitaris nord-americans, Troy Campbell (màrqueting) i Aaron C. Key (psicologia i neurociència), que assenyalen que tendim a creure en els problemes amb les solucions per als quals estem d’acord. Dit d’una altra manera: rebutgem aquelles qüestions que es resoldrien per una via que no ens agrada.
Això explicaria molts fenòmens amb què ens trobem els mitjans de comunicació i el rebuig d’una part del públic a les evidències que exposem. També la informació i l’opinió d’algunes de les fonts a què recorrem sembla que es veuen contaminades per aquesta manera d’entendre la comunicació.
A qui no li agrada creure en un món a la seva mida? Si revisem els missatges que hem rebut els últims anys des de l’univers polític, trobarem molts exemples. Podria donar-vos-en molts que em venen al cap, però també estan influïts per la meva subjectivitat personal en el rebuig de solucions que detesto.
L’escenari de països idíl·lics és la narrativa que sostenen molts dels populismes que proliferen aquests temps, malgrat que el relat sigui una completa mentida. És un fenomen global. Això explicaria els resultats de diverses eleccions per tot el món. Els líders populistes i les seves solucions màgiques a problemes complexos, que solen requerir sacrificis, es troben en un moment expansiu.
El paper dels mitjans de comunicació per intentar mantenir els fets certs al davant de les falsedats no sempre té influència en les persones. Podem explicar una vegada i una altra que la medicina amb evidència científica és la que cura les malalties (dins dels seus límits), però sempre hi haurà qui creurà en les pseudoteràpies. És l’etern xoc entre la solució realista davant la màgia.
L’estudi de Campbell i Key deixa clar que la gent està motivada per negar els problemes i la seva evidència científica quan és reticent a les solucions que són necessàries per resoldre’ls. El pitjor de tot és que la manera horitzontal com avui es distribueix la informació, mitjançant xarxes socials, contribueix que les solucions necessàries, però menys agradables que les màgiques, quedin desacreditades a tota hora per algú. I sempre hi haurà algú que els cregui.
La paradoxa és que, al segle XXI, una era de les comunicacions, de l’explosió de la ciència, del món digital i de la informació a l’abast de tothom, al final, tot depèn de les creences. Com en l’edat de pedra.