...i malgrat tot drets
El Guggenheim de Bilbao inaugura una enlluernadora retrospectiva d’Alberto Giacometti, el gran escultor del segle XX que va saber cisellar la humanitat
Quan el 1946 va abandonar l’habitació de l’hotel de Ginebra que havia convertit en estudi i refugi durant la Segona Guerra Mundial, Giacometti en va tenir prou amb unes capses de llumins per emportar-se bona part de la producció que havia realitzat mentre van durar els combats. Escultures minúscules, lil·liputenques, que segons explicaria després el mateix creador les havia fetes a pesar seu. “No ho entenia. Començava gran i acabava minúscul”, va confessar submís. Una d’aquestes figuretes, tota la humanitat fosa en un bronze de la mida d’una agulla, surt aquests dies al balcó que toca a la colossal escultura de Richard Serra al Guggenheim de Bilbao. El moment és extraordinari, emocionant: un homenet que amb prou feines sembla que existeix i malgrat tot s’alça davant la immensitat del món, reduït al mínim però encara humà.
Catherine Grenier i Petra Joos, les comissàries de la retrospectiva de Giacometti (1901-1966), han dissenyat aquest final com si, acabat un recorregut impecable, encara fos possible accedir a un nou espai on Giacometti continués conversant amb Giacometti sobre la nostra humanitat comuna. L’exposició, organitzada en col·laboració amb la Fundació Giacometti de París i patrocinada per Iberdrola (fins al 24 de febrer), aplega més de 200 peces que es despleguen cronològicament i mostren la prodigiosa varietat de la seva obra, de la seva tenacitat i de la seva lluita permanent per donar forma al que veia.
Moltes de les obres exposades a Bilbao (la mostra s’ha presentat prèviament al Museu de Belles Arts del Quebec i al Guggenheim de Nova York) procedeixen directament del minúscul taller de Montparnasse, de 23 metres quadrats, sense calefacció i amb goteres, que va ocupar des del 1926, poc després d’arribar a París com a estudiant, i va mantenir la resta de la seva vida. “Un abocador”, segons el va definir el seu biògraf, James Lord. Hi va treballar i viure amb el seu germà Diego i la seva esposa Anette Arm, envoltats d’un continu trafegar de muses i amants. “És difícil imaginar-se quina mena de vida hi van fer i per què hi van continuar vivint en aquestes condicions, en vista de l’èxit comercial que tenia l’artista”, reflexiona la conservadora de la Fundació Giacometti Mathilde Lacuyer-Maillé, comissària adjunta de la mostra.
Aquesta mostra arrenca amb el Giacometti anterior a Giacometti, el jove dels Alps suïssos que als anys vint retrata de manera realista la seva família; l’artista que quan arriba al París de Picasso i Brancusi festeja amb el neocubisme i es converteix en un visitant assidu del Museu d’Etnografia del Trocadéro fascinat per l’art no occidental, on trobarà inspiració per a la que es considera la seva primera obra de maduresa, Dona cullera (1927), inspirada en les culleres cerimonials antropomorfes de la cultura dan africana, un homenatge a la fertilitat de qui no va poder tenir fills per unes galteres d’adolescent.
Als anys trenta va conèixer André Breton, va abraçar el surrealisme i es va convertir en un dels seus membres més incisius. Va deixar de modelar la vida i en les incursions que feia al seu món interior es va trobar amb el sexe i la violència més implacables, el dolor i l’èxtasi, sintetitzats magistralment a la peça Dona degollada (1932), inspirada en l’anatomia d’una Mantis religiosa, amb la seva explosiva i misteriosa càrrega de plaer, mort i silenci. Objecte desagradable (1931) sembla un enorme consolador amb pues.
Després de la Segona Guerra Mundial i l’estada a Suïssa, on va conèixer l’Anette, Giacometti abandona els somnis i torna a la vida. El que importa són les persones. “Ja n’estava fart i em vaig jurar que no deixaria que les meves estàtues es reduïssin ni una polzada. I llavors va passar això: vaig aconseguir mantenir l’alçària, però l’estàtua es va quedar molt prima, com una vareta”. Va ser gràcies a aquestes figures filiformes, com si les estiguéssim mirant de lluny, les que li van obrir les portes de la fama. (Home que camina va batre el 2010 tots els rècords quan va ser subhastada per 74 milions d’euros). En les seves escultures hi ha diferències notables entre homes i dones. Ells avancen pesadament o a grans gambades o apunten amb el dit. Les dones estan despullades, són hieràtiques. Jean Genet li va demanar per què tractava les figures masculines i femenines de manera diferent. Giacometti va admetre que les dones li semblaven naturalment més distants. L’artista va tenir uns problemes d’impotència que li resultaven més suportables mantenint relacions amb prostitutes, a qui no temia decebre.
L’exposició, que aplega les vuit Dones de Venècia, que va realitzar per a la Biennal del 1956 i des d’aleshores només s’havia vist fa un parell d’anys en la Tate Modern, també inclou un excepcional conjunt de pintures i dibuixos, retrats de l’Anette, d’en Diego, de Jean Genet, de Jacques Dupin, aïllats a la tela, obligant-nos a buscar-los la mirada, perquè l’anhel que tenia era que l’obra tornés la mirada a l’observador, que aquest observador tingués la mateixa experiència que si estigués mirant un semblant.
Les obres de la mostra són majoritàriament del taller de Montparnasse on va treballar i va viure 40 anys La Fundació Giacometti de París ha recuperat les vuit ‘Dones de Venècia’, que va fer per a la Biennal del 1956