Bernstein a la platja
La hilarant ‘Candide’ triomfa al Liceu malgrat ser semiescenificada
Leonard Bernstein deia que la seva opereta còmica Candide, creada el 1956 sobre la novel·la que Voltaire havia escrit dos segles abans, estava concebuda com una mena de carta d’amor personal a la música europea. Les aventures de l’heroi Candide per mig món a través de les quals Voltaire inculca –de manera un xic desordenada– tota la seva filosofia, són, en mans de Bernstein, una festa de l’humor i dels sentits, una tela en què el gran compositor i director novaiorquès aboca la seva mirada poètica sobre aquesta sàtira humanista. Això sí, el llibret de Hugh Wheeler es converteix, per moments, en un autèntic galimaties. D’aquí que l’opció semiescenificada que ahir va proposar el Liceu –dissabte, segona i última funció– sigui en part un encert. Sobretot perquè disposava d’un narrador com Jordi Boixaderas, que, per cert, va lluir impostació quan el micro va fallar a l’inici del segon acte.
Qui no es consola és perquè no vol, especialment quan ara mateix al Teatro Real s’anuncia una òpera de nou encuny amb muntatge de Peter Sellars! En qualsevol cas, el públic del Liceu ahir s’ho va passar d’allò més bé. Aquest Bernstein pur que anuncia en alguns passatges Lisboa o la inquisició espanyola, tots dos es retroben en un París de violadors adinerats on Cunégonde es prostitueix. Hi ha més escenaris, absurdes destruccions i assassinats, però, i Eldorado en un campament jesuïta... Més rialles! Els personatges passen per Cadis com podrien haver passat per les platges de Barcelona. Bernstein on the beach.
La Simfònica i el Cor del Liceu dirigits pel mestre John DeMain abracen amb gust aquesta partitura, que s’ha convertit en símbol del preciós sincretisme que caracteritza la música dels Estats Units i la de Bernstein en particular. El pastitx és una opció: s’escolta una coral, un tango, un vals; fins i tot una gavota. I, per descomptat, l’estil de Broadway al temps que Cunégonde crida a la Reina de la Nit en el famós Glitter and be gay. Un còctel rutilant, un calidoscopi hilarant que també defensen, rotunds, Kevin Burdette, la belcantista Doris Soffel, el veterà Chris Merritt o Josep-Ramon Olivé i Inés Moraleda. Rialles, sí, i cinc minuts d’aplaudiments finals.
El públic brinda cinc minuts d’aplaudiments a aquest calidoscopi que mostra el sincretisme de Bernstein