“El rock va morir fa molts anys”
Jaime Urrutia, cantant, celebra els 30 anys de l’àlbum ‘Camino Soria’
Als 60 anys, Jaime Urrutia és una de les veus i de les actituds de referència del rock espanyol. La seva carrera es remunta als anys vuitanta, quan formava part del grup Gabinete Caligari, convertits en una icona d’aquella època, i s’ha mantingut coherent en la seva carrera posterior en solitari. Ara el músic madrileny torna a Barcelona per celebrar, amb el seu grup, Los Corsarios, que un dels àlbums més emblemàtics de Gabinete, Camino Soria, fa trenta anys. Urrutia s’acosta aquesta nit a Luz de Gas (21 h) per recordarho amb altres temes de Gabinete i de la seva carrera en solitari. Vostè ha confessat que Camino Soria és el disc més rodó de Gabinete Caligari. Com entén aquesta rodonesa? Al principi vam començar com un grup sinistre, imitant els Cure o Joy Divison, entre d’altres, però a mesura que vam anar fent discos aquests ja reflectien les influències que realment ens agradaven, com els Beatles, els Rolling Stones, Lou Reed o Bob Dylan. I en aquest procés Camino Soria va arribar com un disc conceptual que ens va sortir molt bé en música, cançons, melodies, arranjaments, so i lletres. És un compendi de tot.
Rememorar aquests trenta anys pot suposar un exercici de nostàlgia. És perillós, això? Hi estic d’acord. A mi em sembla molt bé que la companyia que té els drets reivindiqui el disc trenta anys després com una cosa bona i ho mostri a les joves generacions, que se suposa que no l’han escoltat. L’altre extrem d’aquesta situació és que et truquin sovint perquè participis en concerts reivindicatius de l’època i la música dels vuitanta, i això no m’agrada gens, la veritat.
És una obra emblemàtica de l’esperit dels vuitanta?
Encara que no hauria de ser jo qui ho digués, crec que sí.
Què entén, per aquell esperit?
Uf. Tot era molt ràpid; vam passar dels vint als trenta anys vivint-ho tot molt intensament, i em sembla que va ser una època que la música espanyola va vendre moltíssim i va arribar a tothom. Però allà es va quedar la cosa.
En aquella època a Espanya es respirava un ambient de més tolerància en general? Per descomptat, molt més. Ara, amb les xarxes socials, hi ha moltíssima més intolerància. Aquells anys, la generació que estàvem en la vintena ens vam adonar que havíem superat una dictadura i que hi havia molta tolerància, en moltes més coses que ara, per descomptat. A banda que la gent del meu entorn prenia molta droga i això sempre hi influeix; en general les coses es podien dir una manera molt més clara que ara.
La llibertat d’expressió, la censura i l’autocensura estan molt en voga, no hi ha dubte. I de vegades són qüestions ambivalents: deixes anar una floreta i t’acusen de masclista i et posen a la picota. Hi ha una involució... no ho sé, la polèmica perquè hi ha una cançó de Mecano en què surt la paraula mariconez i això és intolerable. En fi... jo flipo, perquè als vuitanta no pensaves per a res en aquestes coses a l’hora d’escriure una cançó. A més a més, nosaltres no anàvem a l’estil destroyer, com els Kortatu, i, de fet, casos com la moguda per la cançó Me gusta ser una zorra de Las Vulpes va ser més aviat excepcional.
Una de les senyes d’identitat del rock era la seva capacitat de provocar: queda alguna cosa, d’això? És una escena totalment sense encant. Nosaltres veníem de l’escena del punk, i en aquest sentit crec que el rock va morir fa molts anys. A part que està mal vist, crec que a Espanya es va perdre una gran oportunitat als vuitanta que el rock s’establís com a gènere i com a públic. I ara els que ens hi dediquem
a estem molt marginats.
Quan tindrem un nou disc?
A poc a poc. Tinc cançons fetes, però vull fer un disc molt bo, perquè a hores d’ara passar el control de qualitat és important. No sé si serà l’últim de la meva carrera, però no vull decebre els meus seguidors. El més coherent seria treure’l i deixar-ho, però no se sap mai...
El músic recupera aquesta nit les cançons de l’àlbum en un concert a Luz de Gas
ESPERIT DELS VUITANTA “L’esperit dels vuitanta? Llavors aquí hi havia molta més tolerància que ara”