Nobel de cinema per a Glenn Close
L’actriu, sis vegades candidata a l’Oscar, es llueix a ‘La buena esposa’, de Björn Runge
Glenn Close, eterna candidata a l’Oscar amb les seves sis nominacions al premi, diu que se sent en “el millor moment” de la seva carrera. I la seva interpretació d’una dona que ho dona absolutament tot pel seu marit a La buena esposa, del suec Björn Runge, permet entendre aquesta afirmació contundent per part seva. L’actriu americana salva i dignifica un drama que, basat en la novel·la de Meg Wolitzer sobre un engany ocult en la concessió del Nobel de Literatura, el mateix realitzador de la cinta descriu com “una història senzilla”.
La intervenció de Close, davant la qual la de Jonathan Pryce en el paper del marit queda com una feina poc més que competent, és el principal, però no l’únic, ingredient que conté la trama simple i un xic previsible del llargmetratge. L’atmosfera de tensió creixent que el cineasta va aconseguir atorgar-li és l’altra gran carta de la producció. Per aconseguir aquest clima i trobar el ritme precís, Runge es va valer d’“un guió amb una planificació cuidadíssima perquè tot funcionés com un rellotge”, com també d’una minuciosa feina de muntatge i postproducció. La música, de Jocelyn Pook, resulta clau per transmetre el neguit i la irritació que el personatge de Close (Joan Castleman), d’entrada la dòcil i amorosíssima cònjuge del consagrat escriptor que encarna Pryce (Joe Castleman), sent cada vegada amb més intensitat a mesura que s’acosta el moment que ell rebrà el Nobel. És un emprenyament in crescendo, de cocció lenta, que discorre per un pla subterrani respecte al que experimenta el fill del matrimoni, en David, representat per Max Irons (fill de Jeremy Irons).
El muntatge del llargmetratge és obra de Lena Runge, dona del director. Ell ho proclama amb orgull als quatre vents. I així reafirma, a tall de contrapunt, la denúncia d’abús moral que va implícita en el relat de la sacrificada existència de la Joan.
La buena esposa es va rodar fa dos anys, quan encara no havia esclatat l’escàndol real de l’anul·lació del Nobel de Literatura per un cas d’abusos (2017),
La cinta parla de frau en el Nobel i d’abús de gènere, però es va rodar abans que la realitat la imités
i quan també encara havia d’explotar el cas Weinstein dels abusos a Hollywood, amb el consegüent moviment #MeToo. El fet que la pel·lícula tracti d’un frau en el Nobel amb abús de gènere pel mig constitueix, per tant, una carambola fortuïta; una d’aquestes que de vegades es donen en la literatura i el cinema.