La tragèdia 2.0 de Rosales
El director barceloní estrena ‘Petra’, en què el personatge de Bárbara Lennie busca el seu pare ignorant els greus riscos que corre
El secret condueix a la mentida. I hi ha mentides que, quan es descobreixen, desencadenen la tragèdia. Això és el que passa a Petra, de Jaime Rosales, quan la protagonista, Bárbara Lennie, busca a compte i risc propi el pare que no ha vist mai i de qui la mare no li diu res. En el seu viatge, la Petra troba un artista despietat, Jaume (Joan Botey), casat amb una dona esquerpa, Marisa (Marisa Paredes). D’entrada, el fill d’aquests dos, Lucas (Àlex Brendemühl), és una benedicció per a ella. Però estem davant un drama de cuina lenta que acaba arribant a tothom en aquesta pel·lícula de fàbrica difícil i estructura original, tot i que potser és el film més accessible de tots els del director barceloní fins ara. Petra arriba avui als cinemes després de brillar a Canes i a Sant Sebastià.
A més del tema del secret, fil conductor de la trama, Rosales apunta dos temes clau a la cinta. Un és la família, amb atenció especial al paper del pare absent. “La família et protegeix de l’exterior, però cap endins és font de conflicte”, diu el realitzador. L’altra qüestió és el destí, entès com “el riu que ens porta” i que limita la capacitat de governar la nostra vida. Com en aquest cas, però també com en tot gran relat des dels clàssics –i el llargmetratge de Rosales no deixa de ser una tragèdia grega en versió 2.0–, els personatges de Petra es veuen arrossegats per fets, circumstàncies i decisions alienes que no poden predir ni controlar.
A Petra la manera d’explicar competeix en interès amb el que es diu. Per començar, la narració es divideix en capítols i el seu contingut i l’ordre s’enuncien en un cartell “que ensenya i amaga”. Aquí hi ha un element “lúdic” –confirma Rosales–, que incentiva la intriga de l’espectador.
Però l’aspecte formal que crida més l’atenció està en la perspectiva de la càmera, que el director anomena “l’àngel” perquè actua com un ens curiós que “no és humà però s’interessa pel que és humà”. La lent s’acosta als personatges i se n’allunya; els espera abans que entrin al quadre i es queda mirant quan n’han sortit, al ritme d’una bona música, obra d’Alberto Iglesias.
Menció a banda mereix el que el cineasta diu de les seves tècniques per construir aquesta i altres pel·lícules. No comparteix amb els actors més del que li interessa que sàpiga cadascun. I el nivell d’exigència és màxim. Les actrius de Petra el van acusar. Paredes va dubtar de participar-hi, i Lennie va confessar el seu patiment en una entrevista amb La Vanguardia. Rosales subratlla que “el que compta és el resultat”, i aquesta és la finalitat de les seves tàctiques. “Que els actors s’ho passin bé o que passin un infern me la porta fluixa. Aquí fem una feina professional. Reconec que els meus rodatges són infernals. Exigeixo a tothom el mateix que m’exigeixo a mi, i això significa arribar a la neurosi. Però és temporal, i després no queda rancúnia”. L’essencial és que valgui la pena. Lennie ens va dir que per ella sí que havia valgut la pena. La crítica també opina que la pel·lícula s’ho val. Li toca al públic.
“Els meus rodatges són un infern: exigeixo el mateix que m’exigeixo a mi, i això vol dir que arribaran a la neurosi”