Austeritat, desigualtat i disciplina
L’acord PSOE-Podem i la seva concreció pressupostària aixeca passions. Casado i Rivera han elevat el to de les crítiques fins a nivells insòlits i, des de Catalunya, els que li haurien de donar suport posen condicions d’impossible acceptació. Hi ha, doncs, molts interrogants sobre la virtualitat de les mesures proposades. Per això, em permetran no entrar a fons en la matèria i centrar els meus comentaris sobre el que realment és subjacent a aquest compromís. En ingressos, és destacable l’èmfasi en els augments d’impostos a rendes altes –del treball o capital–, a la riquesa dels que més tenen, a grans societats o a sectors i activitats que estaven parcialment al marge de la tributació, com les tecnològiques o les transaccions financeres.
Aquest biaix és particularment rellevant després d’anys d’insistir el PP que fos la reducció de la despesa la que havia de permetre, simultàniament, menys impostos i dèficit més baix. Amb aquesta política, s’aconseguia fer-lo caure, però a costa de jivaritzar encara més un sector públic que és a la cua dels països europeus, amb uns ingressos només superiors als d’Irlanda, Bulgària, Romania i Lituània. Amb la proposta PSOE-Podem, el sector públic es mouria en sentit contrari –els ingressos augmentarien, entre el
Després d’anys de desigualtat i austeritat, la societat anhela esperança i millores en els serveis públics
2018 i el 2019, des del 38,5% al 39,1% del PIB–, en consonància amb els necessaris augments per finançar la millora dels serveis que demana la majoria.
En despeses, hi ha modestos increments en partides molt essencials per a amplis sectors socials: pensions, dependència, educació, sanitat, atur de gent més gran de 53 anys, pobresa infantil, escola de 0 a 3 anys, I+D, permisos de paternitat o violència de gènere. Es produeix un avenç de la despesa en termes absoluts, encara que, en termes de PIB, es reduirà del 41,2% aquest any al 40,9% el 2019. Finalment, segons les previsions, es manté la disciplina fiscal: reducció del dèficit a l’1,8% del PIB el 2019 i, en particular, 4 dècimes menys en la seva part estructural, la més rellevant a mitjà i llarg termini. En suma, hi ha moderats senyals de canvi en termes pressupostaris, però mantenint l’ortodòxia financera.
Més enllà dels ajustos fiscals, hi ha les mesures –que caldrà veure en què acaben– sobre reforma laboral, salari mínim, transició energètica o lloguers que, en general, es deixen per al 2019 i a compte de les recomanacions d’estudis encara incomplets. En definitiva, un programa electoral per a un govern d’esquerres més enllà del 2020, que és del que realment tracten aquests acords. Soc del parer que, com en altres qüestions, Pedro Sánchez l’encerta: després d’anys de desigualtat i austeritat, la societat demana àrnica, anhela esperança i millores en els serveis públics. I aquests comptes públics, i aquest programa, apunten justament en aquesta direcció.