“Poseu fi a l’esclavitud de nenes nigerianes a Barcelona”
Tinc 39 anys. Als 18 vaig decidir ser advocat a Anglaterra, però em van denegar el visat, i després d’anys de penúries i presons vaig arribar en pastera: vaig prometre a Déu ajudar els altres si em salvava. Vaig néixer a Nigèria, de família catòlica i escola en anglès. Col·laboro amb Ajuda a l’Església Necessitada
Per què va decidir anar-se’n a Europa? Perquè volia ser advocat a la Gran Bretanya. Havia estat escolaritzat en anglès i era catòlic i volia educar-me i tornar per ajudar la meva família al meu poble, a Anambra, Nigèria.
La seva família era pobra?
Érem set germans i jo el més petit. La meva mare treballava a l’hospital, però tiràvem endavant i els meus germans van anar a l’escola i van treballar i avui tenen botigues.
Va demanar visat?
Esclar, però no me’l van donar. Llavors l’agència de viatges de Lagos en veure els 1.500 dòlars de la meva família va suggerir que viatgés fins al Marroc i creués la tanca. Em van assegurar que al final et deixaven passar, perquè Espanya necessitava jornalers per al camp.
De moment, li van vendre el bitllet.
Amb avió fins a Casablanca i d’allà en bus fins a Tànger. Allà hi havia centenars de xavals com jo intentant creuar, pendents de les màfies i que no ens agafés la policia.
Com funcionen?
En teoria compren guàrdies marroquins que
fan un forat a la tanca perquè ens colem. A l’hora de la veritat a l’altre costat del forat hi havia la Guàrdia Civil, que ens va tornar als marroquins.
I què van fer amb vostès?
Ens van ficar en una furgoneta fins a Rabat i allà ens van empresonar i un jutge ens va condemnar a ser deportats. Jo creia que a Nigèria, però ens van treure el passaport i ens van ficar en un autobús fins al desert. Allà ens van abandonar en terra de ningú a la frontera entre Algèria i el Marroc.
Quants eren?
Seixanta-un. Uns volien tornar al Marroc, d’altres caminar cap a Algèria. A entrada de fosc, van començar a disparar-nos des de la frontera i vam córrer. L’endemà només en quedàvem 21. Vam continuar caminant hores i hores, dies, fins que un pastor ens va indicar un camí cap a la costa.
De què vivien?
A la nit, algunes dones ens llançaven pa, per la seva religió, i se n’anaven plorant. Pidolàvem a la carretera i ens llançaven monedes amb què compràvem menjar a les cases. Ho compartíem tot. Així vaig estar vuit mesos.
Com va sortir d’allà?
Vaig convèncer un algerià que rebés diners
de la meva família amb el seu nom a canvi d’una comissió. Em van tornar a enviar 1.100 dòlars. I vaig pagar a un altre perquè em portés a la frontera. Vaig tornar caminant fins a Meknès i vaig agafar el bus fins a Tànger.
Vostè és molt tenaç.
La màfia em va tornar a enganyar a la tanca i vaig estar un altre any vivint gràcies a les Germanes de la Caritat de Tànger. La meva família em va tornar a enviar 1.200 dòlars i aquest cop ja sabia què fer: vaig aconseguir ficar-me en un grup de 98 persones en dues pasteres.
Eren zòdiacs?
Sí, amb motor. La pastera de davant va naufragar i vam provar d’ajudar, però es van ofegar gairebé tots. Ens va recollir la Guàrdia Civil i ens van portar a Algesires, on ens van jutjar. El jutge em va donar 48 hores per abandonar el país.
I vostè què va fer?
Vaig aconseguir treballar en la temporada de la carxofa a Almeria i vaig estar un any i mig enviant remeses a la meva família. Després vaig buscar jornals a l’horta de Múrcia i allà anava a l’església de San Andrés.
A missa?
I un dia el capellà em va veure assegut a l’últim banc i em va demanar que em posés a primera fila. Vaig recordar la promesa que m’havia fet i que em repetia cada nit després de veure naufragar la pastera: que dedicaria la vida a ajudar els altres si em salvava.
Com?
Vaig entrar al seminari. Fins aleshores havia rebut ajuda de Càritas i em vaig sentir molt orgullós quan ja em vaig poder posar jo a ajudar i a estudiar. M’agrada estudiar. I en vuit anys em vaig poder ordenar.
Enhorabona, i on exerceix?
Soc el capellà de l’hospital de Llorca i a més porto dues parròquies més allà. I un dia vaig venir a Barcelona a veure el Barça.
Sigui sempre benvingut.
Passejava per la Rambla quan vaig sentir la meva llengua, l’igbo.
Barcelona és una capital universal.
Però eren prostitutes nigerianes i vaig presenciar escenes lamentables i grotesques.
Què li van explicar?
Amb prou feines em van parlar, perquè tenien por dels mafiosos que les esclavitzen. Són nenes, menors arrabassades a les seves famílies a les quals treuen el passaport i claven pallisses si no porten diners al proxeneta.
És esclavitud, sens dubte.
A Múrcia vam tenir el mateix problema, però ens vam posar d’acord la Policia, les administracions, les oenagés i l’Església i vam aconseguir alliberar-les. Ara treballen en la indústria i l’agricultura. Estic molt orgullós d’elles.
Ben fet.
Doncs no és tan difícil. Els seus polítics podrien venir a Múrcia i aprendre allà com ho van fer per fer-ho aquí.